«Us volia explicar una cosa que em va passar fa un cert temps. Em sembla que volia demostrar una cosa, i si sóc capaç d’explicar-ho tal com
va ser, segur que ho aconseguiré. (…) Però hauria de servir perquè ens fes vergonya parlar com si sabéssim de què parlem quan parlem de l’amor.»
Raymond Carver – Principiants
Raymond Carver és un dels escriptors nord-americans més reconeguts i admirats, la descripció realista i àcida de la societat americana captiva, quasi trenta anys després de la seva mort, a tots els lectors que se submergeixen en els seus contes. Carver té una història peculiar, la seva fama li va arribar gràcies a una escriptura directa, potent, sense floritures ni descripcions allargades. Uns anys després de la seva mort es va saber que l’editor i amic de l’escriptor, Gordon Lish, li retallava, a vegades indiscriminadament, els escrits i els reduïa a la meitat, o menys. Segons el poeta i professor de literatura Blake Morrison, «L’autèntic Carver dóna peu a digressions i històries secundaries. L’autèntic Carver no és carverià.» Podeu trobar des de fa uns anys la versió original dels seus contes en el recull Principiants, el qual s’havia editat abans amb el nom de De què parlem quan parlem de l’amor.
Alejandro Gonzalez de Iñarritu es va donar a conèixer internacionalment gràcies a Amores perros, un film dur amb tres històries entrellaçades entre elles que lliguen a la perfecció i que ens mostren la part més violenta en les relacions humanes, no només interpersonals sinó també en primera persona. Aquest estil narratiu el va perfeccionar a 21 gramos i encara el va repetir a Babel. En els tres films tenia la col·laboració del guionista Guillermo Arriaga. Aquest duet no va continuar en la carrera del director mexicà i en el següent treball, Biutiful, canvia la manera de descriure però continua amb la duresa explícita, sense contemplacions. El darrer treball, el que ens ocupa avui, Birdman, és la pel·lícula menys iñarrituniana de la seva carrera. Manté una temàtica existencial però ens la presenta amb una posada en escena diferent. Construïda amb una successió de plans seqüència llarguíssims, domina la càmera a la perfecció mentre passeja pels budells d’un teatre amb harmonia i delicadesa quan cal, i amb una ràpida agressivitat quan ho necessita. Acompanyant el moviment sentim una banda sonora desconcertant per moments, que acaba quallant dins del cervell i es converteix en imprescindible per la història. El creador és Antonio Sánchez, baterista de Pat Metheny Group, una meravellosa troballa que demostra la seva virtuositat davant la bateria i els plats.
A Birdman (o La inesperada virtut de la ignorància) s’ajunten els dos artistes, la ploma de Carver i la càmera d’Iñarritu, per tant el que hi trobem és ben senzill i complicat alhora, és inexplicable i fàcil d’entendre, perquè només parlen de la vida, només ens ensenyen allò que ja sabem. I ho sabem perquè ho vivim, tot i que fins que no ho veiem a la pantalla no se’ns fa present, perquè tenim la capacitat d’amagar-nos darrere de les nostres pors, de protegir-nos darrere de les nostres màscares teatrals, que ens permeten adaptar-nos i passar desapercebuts. El pas del temps, els assumptes pendents, els objectius, la felicitat, l’amor, en definitiva la vida, d’això va Birdman, una experiència única i recomanable amb uns actors genials, una posada en escena magnífica i banda sonora hipnòtica. D’aquelles pel·lícules que quan les mires, gaudeixes, quan surts del cinema tens ganes de parlar-ne i l’endemà al matí, en el moment en què us escric aquestes paraules, penses que no vas anar al cinema a veure Birdman sinó que vas viure una experiència única, irrepetible. Saps que podries volar perquè tot és impossible fins que deixa de ser-ho.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1