Si algú ens pregunta què és la política, molts hauríem de respondre que és aquella disciplina que implica governar el bé comú, però el descrèdit actual ens porta a pensar que està allunyada d’aquesta definició. En una cosa crec que molts hi estaríem d’acord, la política és avui un exercici de poder, i els polítics busquen sempre les estratègies per mantenir-se al poder. A partir d’aquí el poder et permet teixir una enorme xarxa de clients, amb l’únic objectiu de repartir joc a diversos personatges que alhora seran els que t’ajudaran a mantenir-te en el càrrec.
Com va dir Giulio Andreotti (magistralment retratat en la pel·lícula Il divo de Paolo Sorrentino), «el poder desgasta sobretot quan no es té», i aquesta màxima la té molt clara Tom Kane (Kelsey Grammer), el protagonista de la sèrie Boss, un alcalde longeu de Chicago que ha creat una xarxa enorme d’interessos i corrupcions amb el món polític, empresarial, judicial i fins i tot criminal. Ell controla tot el que passa a Illinois, ell decideix qui serà el governador en funció de si ell li concedeix el seu suport, ell decideix què s’investiga i com es fa, ell controla el missatge que apareix als mitjans i ell controla quins empresaris faran negocis amb l’administració. Kane, igual que Francis Underwood (House of cards), no té cap interès en els diners, només els interessa el poder (els diners són volàtils, el poder és sòlid), però el manteniment de l’hegemonia política a vegades està també subjecte a imprevistos. En aquest cas, Kane pateix una malaltia neurodegenerativa que haurà de mantenir en secret si no vol que li costi el càrrec.
L’alcalde és d’aquells personatges (potser un punt exagerats) que la televisió i el cinema d’avui han creat per retratar el mal moment de credibilitat que viu la política dels nostres dies. Amb Boss, el seu creador, Farhad Safinia, vol ensenyar-nos el sotabosc de la política i, sobretot, com els missatges i les imatges que es transmeten a l’opinió pública poden ser controlats en benefici polític i en detriment de la veritat. Kane és un autèntic mestre en això i, a més, comptarà amb l’ajuda dels seus brillants assessors (sobretot els de la primera temporada Ezra Stone i Kitty O’Neill). Magistrals en aquest aspecte són els capítols Remembered de la primera temporada i el darrer de la segona, True enough.
Kane és d’aquells personatges deplorables que el que ens fan és posar-nos a nosaltres com a col·lectiu davant una imatge emmirallada que no ens agrada, però de la qual volem saber més coses. L’ètica política de l’alcalde ens és repulsiva, però les conspiracions i els mètodes ens tenen enganxats a la trama per una mena de suggestió molt semblant a la que tenim amb altres personatges del cinema negre. L’alcalde és la versió actualitzada de Ricard III amb els mètodes de Maquiavel i amb la idea lampedusiana que tot ha de canviar perquè res no canviï. «La il·lusió de canvi està bé, dóna a la gent una sacsejada d’esperança. Fa que la gent cregui en la possibilitat de les coses… El que necessitem és la il·lusió de canvi a la superfície, i la més absoluta continuïtat a sota.» La bastardia política de Tom Kane resumida en una sola frase.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta