A FAVOR EN CONTRA
L’atac atòmic al cinema de James Wan
Per Víctor Gonzàlez
Si alguna vegada el col·lectiu de crítics de Girona em proposés fer una conferència introductòria sobre el cinema de terror actual —gènere que encara han de descobrir, pel que he sentit dir des de la bastardia— em col·locaria una corbata amb barrufets i els faria una petita comparació entre els films de James Wan i The Babadook, el millor film d’horror del 2014.
No m’entengueu malament; admiro la capacitat intel·lectual del col·lectiu sota el paraigua de Christian Metz i André Bazin, però personalment sempre he preferit la supernova de Bob Merrick, amic i conegut de la casa, que amb tres línies al nostre blog diu més que tota la paperassa creada a partir de la ideologia cahierista, cinema que està bé, com també ho estan els films de la Troma o els de la Cannon Group.
James Wan és per mi un dels destructors nuclears de la base del gènere de terror més fatídics del segle XXI. Bàsicament, aquest senyor ha aconseguit literalment rapinyar el millor del cinema de por dels vuitanta, fent-lo seu, i creant una legió de seguidors incondicionals ─incloent-hi alguns membres del grup dels Bastards─ que no paren de tuitejar i facebookejar que els fantasmes del senyor Wan els fan molt de cangueli, i que el seu cinema és de qualitat, quan en realitat el director malai només ha fet una coseta bona, em refereixo al film Saw, suculent pel·lícula que ha portat una franquícia de seqüeles semblant a les de Viernes 13 dels vuitanta, i que ara per ara ja denota cansament.
A la meva presentació col·locaria una segona diapositiva amb la caràtula de The Babadook, film australià de Jennifer Kent, i els diria, tocant-me lleugerament la corbata de barrufets, que si tenen uns mínims coneixements del que el cinema de terror significa —em refereixo als clàssics de la Universal, la Hammer o els films dels setanta i vuitanta— la comparació amb James Wan és a anys llum, ja que la senyoreta Kent ha sabut treballar una trama psicològicament terrorífica que beu de les fonts dels contes de Grimm i deixa els espectadors literalment clavats a la butaca, sense gaires efectes especials ni estridències digitals, com ha de ser.
El mestre William Friedkin ja ho va tuitejar el mes passat: «I ‘ve never seen a more terrifying film than THE BABADOOK. It will scare the hell out of you as it did me.» O sigui, que pel director que va traumatitzar les masses els anys setanta amb l’Exorcista, The Babadook és el film que més por li ha fet mai. Esteu avisats.
Què us trobareu a The Babadook? El retorn als clàssics contes de terror per a nens que fan angoixar els adults, la simbologia de l’home de l’armari, la mare psicòtica de The Brood de David Cronenberg, les ombres expressionistes d’El Gabinete del doctor Caligari, el Nosferatu de Murnau, la simbologia màgica de George Méliès, el Mario Bava de Black Sabbath, la bogeria psicotrònica de Lost highway de David Lynch, Vampyr de Carl Theodor Dreyer, l’horror d’Amytiville i l’obra mestra de John Carpenter, Halloween. Aprenem a llegir entre línies, venerables cavallers defensors de la bastardia. Jo us puc passar uns quants apunts que us ajudaran.
El col·lectiu de crítics potser acabaria entenent el meu subtil punt de vista amb les imatges icòniques d’aquests films, encara que estic segur que em sortirien amb la reivindicació d’Història de la meva mort d’Albert Serra, film català de terror per excel·lència, com he pogut llegir amb sorpresa aquest any en diferents articles del grup que em fa pensar molt i rumiar més, fins al punt que per despistar-los sempre va bé portar una corbata llampant amb barrufets blaus de diferents mides i expressions facials.
Sí, bastards, hem de ser creatius aquest 2015 i apropar posicions amb el més que respectable col·lectiu de crítics de Girona. Ens podem fer fins i tot amics d’ells, seguint els seus preceptes d’honor de cavalleria. Però no us oblideu les corbates, si us plau, una estratègia a seguir profundament diplomàtica.
El somni de la raó produeix tifes
Per David “Callahan” Ruiz
«Entraré a matar», com deia Peter North quan havia de gravar alguna escena de risc: The Babadook (Jennifer Kent, 2014) pretén ser un bon film de terror de sèrie B però no passa de curtmetratge estirat, previsible, descafeïnat i molt presumptuós. Una mare vídua cria com pot el seu fill hiperactiu i amb molta imaginació, que s’ha creat un monstre imaginari aparentment sorgit d’un llibre, The Babadook, una mena de Dràcula amb barret de copa i mans de tisores que pul·lula per casa com Peter at home, i a qui l’espectador veurà entre ombres en comptadíssimes ocasions. El film es ven d’entrada al poder suggestiu de la foscor, ens exposa la casa on se succeeix tota la trama, com un reducte decadent ple de racons i espais envaïts per la més irreal obscuritat, i és clar, amb ombres que es mouen i una veu que de tant en tant xiuxiueja de manera presumptament inquietant «Ba-Ba-Dook-Dook-DOOK…». Bé, això ja hem vist que ho feia durant els darrers anys James Wan amb força mestratge, i supeditant sempre tot efectisme visual a una idea narrativa concreta i ben tramada, amb un mínim de plantejament, nus i desenllaç. Però aquí no hi ha res d’això. Absolutament res. I és clar, massa poc i massa vist ja tot plegat per mantenir l’interès, la veritat. Ho dic perquè plantejament i guió s’enfoquen molt ràpidament, i sense cap mena de dissimulació, en la caiguda lliure d’una mare als inferns de la depressió, i als seus incomptables i autodestructius perills, entre ells l’insomni, el son profund, les al·lucinacions i la pèrdua de l’autocontrol, fet que ens destapa el misteri, i per tant qui és el Babadook del títol força abans d’arribar a la primera meitat del metratge. I què ens queda per l’altra part? Doncs una espiral de successos i despropòsits gens sorprenents i sense cap mena de gràcia, i un munt de cares histriòniques per part de la mare protagonista, sense oblidar alguns FX digitals totalment fora de lloc, tot plegat sacsejat per les influències gens ben desenvolupades, tot i que encertades i interessants ─no ho nego─, d’alguns tòtems del gènere com El resplandor (la derrota de la raó vers la bogeria) i sobretot Cromosoma 3 (la materialització psicoplasmàtica de les emocions), i també d’altres que no ho són tant com la més recent Mamá (la relació amor-odi maternofilial), entre d’altres. Incomprensiblement, amb tan poquet, la cinta ha estat guardonada amb el Premi Especial del Jurat i el Premi a la Millor Actriu en l’última edició del festival de Sitges.
No negarem que aquesta abraçada al monstre de la bogeria, i de la qual cap de nosaltres està exempt, tal com apunta el genial quadre de Goya El sueño de la razón produce monstruos, i que val a dir-ho, resumeix magníficament bé el quid de la funció, dóna molta llibertat a Kent per moure la càmera i jugar sense restriccions amb el poquíssim que la producció té a disposició i pot oferir, però alhora posa de manifest que The Babadook no és altra cosa que una idea de curt estirada a llargmetratge, i aquest és el seu gran defecte. De fet, com no podia ser d’altra manera, el film està basat en el curtmetratge Monster, molt més concís, enginyós i reeixit que el seu germà gran en tots els aspectes, fet que fa evident aquell vell precepte encunyat per Mies van der Rohe, l’arquitecte pare del minimalisme, que preconitzava que sovint «més és menys». Algú s’imagina fer un llargmetratge dels magnífics curts Lights out o Tuck me in? Jo no, la veritat.
Per tot això, vendre The Babadook com «la millor pel·lícula de terror de l’any» confirma que els seus productors responsables, o saben molt bé el que es fan, o pensen que tots vam néixer ahir, o són molt conscients que el terror està passant per moments molt complicats darrerament. O potser una mica de tot plegat.
Autor: Uns bastards
Som un col·lectiu dedicat a difondre la bastardia amb l'única arma de que disposem de moment: les crítiques de pel·lícules i sèries