A FAVOR EN CONTRA
Super Carter
Per Jordi Taulats
Quan vaig llegir que començaven a fer aquesta sèrie vaig pensar: «uf! Una altra merda de sèrie com Marvel’s agents of S.H.I.E.L.D». I és que, la veritat, tant productes provinents de la Marvel, tant cinèfils com televisius, em comencen a cansar. Però vaig decidir donar-li una oportunitat, com faig amb moltes sèries, i la sorpresa que me’n vaig emportar va ser molt agradable. A saber:
Primer de tot, i en això reconec que no sóc gens objectiu, els actors. I en concret, ella, la Peggy Carter o, més ben dit, Hayley Atwell. I és que des de que la vaig veure a The prisioner que me’n vaig enamorar. I a sobre va i apareix en un dels episodis (no m’atreveixo a dir-ne capítol) de la fabulosa Black mirror. I és que aquesta dona ho té tot! Tampoc me’n vull oblidar de l’altre actor, en James D’Arcy. Vist per primer cop a Those who kills, ara m’agrada veure’l en dos papers completament diferents: el de presumpte assassí a la segona temporada de Broadchurch i el de majordom anglès típic, casolà i amb un toc efeminat.
Després tenim la història. Partint de que és un producte Marvel, el fet de que els superherois no tinguin més presència que el sol fet testimonial del primer capítol, amb la presència de El Capità Amèrica, i alguna que altra referència verbal, em va agradar. Ja estic força saturat de Supermans, Batmans, Spidermans i tots els mans haguts i per haver.
També m’agrada la manera en que està narrada. Crec que, tot i ser una sèrie autoconclusiva, en que a cada capítol es resol un cas, han sabut donar-li una frescura i que, entre True detectives, Hannibals, The falls i altres sèries que requereixen d’una més alta concentració, s’agraeix una sèrie que et faci passar 40 minuts entretinguts.
No, no sortirà en el meu llistat de les 5 millors sèries de l’any, segurament tampoc en el de les 10 millors, però continuaré veient i gaudint d’una sèrie i, sobretot d’una actriu, que em desconnecten del dia a dia i em distreuen agradablement, tant mentalment com visual.
Tiren més dues tetes que dues carretes
Per Jordi Camps
Comencem posant les cartes sobre la taula: jo sempre he estat més de Batman i Judge Dredd -o sia, de DC Comics– que no pas de Thor o The Hulk -és a dir, Marvel-. Això no vol dir que no m’agradin les aventures dels fills i bastards de la família de Stan Lee & Co. Però d’aquí a afiliar-me a l’histèric club de groupies de Marvel hi ha un tros. Aquests últims, enfollits per les festes de pijames, són incapaços de reconèixer que aquest (macro)univers en plena i desmesurada expansió més enllà de les planes dels còmics s’està banalitzant fins a límits intolerables.
L’últim pet que s’han tirat els de Marvel ens arriba amb Agent Carter, una sèrie d’ABC que ve a ser una mena de complement de la saga cinematogràfica de Capitán America i un spin-off de la sèrie Agents of S.H.I.E.L.D., on la protagonista és Peggy Carter, l’amor de Steve Rogers i espia eficaç vinguda de les Illes Britàniques. El principal problema és fàcilment detectable: Agent Carter té més en comú en la insulsa sèrie que no pas les pel·lícules, que tenen molta més trempera. Aquí, també els afecta l’aposta per voler abarcar tots els públics i cauen en un infantilisme que, ni amb el pas del temps (més de 30 anys), supera el de sèries (molt superiors amb menys recursos) com La dona biònica o Els àngels de Charlie.
I què dir dels tòpics. Ai els tòpics! Aquí, la nostra superagent se les empesca -és clar- per anar com sempre per davant de la policia i la resta d’agents que, com sempre, mai no s’enteren de res. Per tant, suspens ínfim i a mi, què voleu que us digui, se m’ha passat l’arrós i necessito que em sorprenguin una mica.
Tampoc hem de ser injustos i sobre les virtuts de la sèrie destacaríem: 1. que la temporada és curta (i vol dir que tota la carn la posaran a la graella); 2. Jarvis (James D’Arcy), com a divertit contrapunt còmic en el paper de majordom a l’estil del fidel Alfred de Batman i 3. ella, Hayley Atwell, l’atractiva actriu que dóna vida i gràcia a Peggy Carter, a qui alguns bastards us cau la bava perquè sou d’aquells qui us tiren més dues tetes que dues carretes.
Deu ser que jo sempre he estat més de cuixes i culs.
I de Umbrakable (El protegido) i Big Hero 6.
Autor: Uns bastards
Som un col·lectiu dedicat a difondre la bastardia amb l'única arma de que disposem de moment: les crítiques de pel·lícules i sèries