Dan Gilroy acaba de dirigir el seu primer film, i és perfecte. Potser es pot argumentar que el final, abrupte, podria haver-se allargat més, però la culpa no és seva, sinó nostra, dels espectadors, que, enganxats com mosques a la pantalla, no volem que acabi per seguir mirant pel pany de la porta que ens presenta el director.
L’espai, la ciutat neuròtica de Los Angeles. Amb aquest detall jo ja m’emociono, i no perquè la megalòpolis californiana sigui el lloc dels espaterrants blockbusters que es venen a la resta del planeta Terra, sinó pel binomi de superficialitat pertorbada dels seus habitants i jungla urbana com Double indemnity (1944), In a lonely place (1950), Sunset Blvd. (1955), Chinatown (1974), The Big Lebowski (1998), Body double (1984), Less than zero (1987), Barton Fink (1991), L.A story (1991), Falling down (1993), Magnolia (1999), To live and die in L.A (1995), Mulholland drive (2001), Punch-drunk love (2002) i Drive (2011), potser la que més s’hi assembla.
El protagonista és Lou Bloom, esplendorós Jake Gyllenhaal, que va perdre 10 quilos per fer el paper de lladre nocturn i que un dia decideix entrar en el nínxol periodístic d’ENG (electronic news gathering), terme que es feia servir als vuitanta i noranta per descriure els cameramen que eren enviats per les productores televisives per cobrir notícies i als quals ara, en l’argot periodístic americà, s’anomena nightcrawlers, els que caminen a quatre grapes de nits amb l’objectiu de gravar les desgràcies de la ciutat i així guanyar diners, un munt de diners.
Lou Bloom és el que s’avança a la resta, filma accidents i homicidis, vol sang, crits i armes. Vol espectacle. I vol ser el primer. L’acompanya el seu empleat, en Rick (Riz Ahmed), que fa de guia, pentinant els carrers de L.A amb el seu muscle car de color vermell. Lou aprèn de pressa, arriba als llocs dels fets abans que la policia, comença a alterar les escenes del crim per vendre carn fresca als noticiaris, esclerosi de la professió que ja va apuntar els anys 70 Sydney Lumet en la seva obra magna, Network (1976).
La directora d’una cadena televisiva local, la Nina (Rene Russo), fascinada pel material canibalístic que li proporciona Lou, hi estableix una amistat professional quasi sexual, amb arrels maternofilials arrencades del complex d’Èdip, i és evident l’apropament físic, sobretot quan Lou li presenta la seva feina, plena de morts i violència.
«La història perfecta és la d’una dona cridant amb el coll tallat, corrent en un veïnat de classe alta», li diu la Nina. Si hi ha sang, venem (if it bleeds it leads), els ràtings pugen, augmenta la publicitat, es col·lapsa Twitter, la cadena està en boca de tots. La por, sempre la por pel crim, sobretot si afecta els rics de la ciutat. Expandim l’horror del delinqüent fins a l’infinit.
I és que Lou Bloom és el seu artista, va més enllà de la seva feina quan desplaça els cossos per tenir un pla millor, en una perfecta pornografia de la visió que no té en compte moral ni deontologia periodística.
Que és un sociòpata hiperorganitzat, l’espectador ja ho ha notat amb el seu aspecte físic. En Lou quasi no parpelleja, és immune a les desgràcies dels altres i només connecta amb els que l’envolten quan vol aconseguir els seus objectius.
Ampliar el negoci, fer diners, construir bellesa consumible dins del drama de la nit de Los Angeles. Podem pensar que és un Norman Bates amb una càmera. Podem intuir aspectes del Robert de Niro de Taxi driver. Podem veure en la seva mirada trastocada el Joker de Heath Ledger. Necrofília periodística en l’era digital televisiva.
Si Lumet aixequés el cap…
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo