Avui és la segona vegada que us parlo d’alguna experiència personal durant el Camino de Santiago, em sap greu, ho necessito per poder entrar en l’essència de Wild (Alma salvaje), de Jean Marc Vallée (Dallas Buyers Club). De fet la història no em va passar a mi al Camino, sinó que pertany a un dels molts pelegrins amb qui ens vam anar creuant. Aquelles històries que es converteixen en llegenda, com la de Cheryl Strayed. Aquesta, però, la deixaré per més endavant, primer us explico la de l’Antonio, de la manera que me la van explicar i la vaig viure. L’Antonio era d’Astúries, miner, i quan rondava la cinquantena va començar la seva peregrinació de Roma a Santiago de Compostel·la. Un parell d’anys abans la seva esposa i la seva filla havien mort d’accident de cotxe, el dolor embriagava la seva vida i només l’ajuda familiar i la feina
van ajudar-lo a continuar endavant. Un any després la majoria dels seus companys de la mina morien quan es va ensorrar una galeria. L’Antonio va morir una mica també, la seva vida no tenia sentit, només sentia dolor. No sabia què fer, com una persona pot superar tot això? Va decidir emprendre el viatge a peu entre les dues ciutats. Com diu la cita més famosa del Camino: «No pain, no glory», en el seu cas el dolor físic del camí li havia de curar el dolor emocional. Va patir, i tant, va passar una temporada ingressat en un hospital per recuperar-se de les llagues, estava cansat, demacrat, no parlava gaire. La darrera parada abans d’entrar a la capital gallega és el Monte del Gozo, una espècie de campament militar per a milers de pelegrins, lloc de descans obligatori abans d’entrar triomfant a la capital. Doncs a Monte de Gozo hi havia l’Antonio. Feia dos dies que era allà. Li costava arribar al final, sabia que quan arribés hauria de fer front, un altre cop, al seu passat, havia tingut tot el trajecte per imaginar-se un nou futur i no estava convençut que hi estigués preparat. Només ho sabria quan finalitzés el camí, és a dir, ho sabria l’endemà.
Cheryl Strayed comença la seva travessia des del sud dels Estats Units, a la frontera mexicana, fins a arribar a la frontera canadenca, al pont de Déu. La pel·lícula ens explica una història molt semblant a la de l’Antonio. La fugida endavant per trobar una explicació, o una redempció, va portar la Cheryl a emprendre una aventura cap al desconegut. Sense estar preparada per fer grans rutes a peu, només la seva capacitat de patiment i la necessitat d’arribar l’ajuden a tirar endavant. Estem davant d’una història de superació personal que ens parla de la culpabilitat, del perdó i de la resiliència. El paper protagonista l’interpreta Reese Witherspoon, que ha obtingut una nominació a l’Oscar a millor actriu i que, personalment, crec que se’l mereix, encara que Julianne Moore, amb la seva interpretació d’una dona de cinquanta anys amb Alzheimer a Still Alice, té tots els números per emportar-se l’estatueta.
La setmana passada es va estrenar el film No llores vuela, de Claudia Llosa, que té molts paral·lelismes amb Wild. Totes històries expliquen com afrontem situacions traumàtiques a la vida. Una de les reaccions més habituals és l’evitació, amb ella parem el dolor però no ens adonem que fins que no el transitem no podrem superar el trauma. Per tant, us animo a anar a veure tots dos films, transitareu el dolor dels demés i, segurament, en recordareu algun de vostre. Sempre va bé.
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=tn2-GSqPyl0″ /]
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1