Diguem les coses clares, American Horror Story té més a veure amb el glam, el musical de cabaret o el gènere de l’opereta histriònica que amb les arrels del cinema de terror. Ja ho vaig remarcar en un article anterior; els seus creadors provenen de Glee i la seva parafernàlia teatromusical, i de Nip/Tuck, sèrie que prometia molt però que es va evaporar a causa de la pesada repetició de la mateixa idea que no la deixava avançar.
En certa manera, als nous episodis de Freak Show els passa el mateix. Si a Asylum teníem nazis, aliens o possessions infernals, ara el tema central és un circ de freaks l’any 1952 al poble de Jupiter, Florida, amb actors que surten a les anteriors temporades com Jessica Lange, Naomi Grossman, Kathy Bates o Angela Bassett.
Per evitar espai i lletra, passeu per la galeria dels nous monstres d’AHS que va preparar el diari The Telegraph abans que comencés l’espectacle. Menys adjectius i més visualització, que estem al segle XXI.
Però siguem encara més directes i així us ajudo a estalviar encara més temps. AHS Freak Show és dolenta amb ganes, a més de reciclar descaradament durant tota la sèrie episodis de Nip/Tuck –com molt bé i amb molt de detall apunta la Becca James de la revista digital A.V Club, que demana que s’acabi d’una vegada la sèrie i amb qui estic al 100% d’acord.
Pallasso. A AHS Freak Show veureu la imatge del pallasso assassí. Molt original, la veritat. No ho penseu? Circs, freaks i un pallasso. I, com sempre, nerviosos moviments de càmera i trama absurda, elements que sempre molesten els connaisseurs del gènere de terror, sobretot si estan molt mal combinats.
Però parem el carro i siguem una mica justos. En els últims episodis fa una entrada per la porta gran Neil Patrick Harris, sí, l’entranyable Barney Stinson de How I met your mother, i un miracle apareix, com si un altre productor agafés per les banyes el descarrilament de la sèrie, apujant de sobte la qualitat narrativa, fent-la profunda i intel·ligent, i treballant la psicologia dels personatges amb una
minihistòria frenètica i adonant-nos que ha valgut molt la pena esperar; en Neil Patrick és boig, un dement de primera, i ja signaria jo ara mateix perquè entrés com a actor fetitxe de films de psicòpates. Aquell Barney que suava quan l’americana no estava perfectament planxada, és ara un mag psicòtic de primera classe. Tampoc no podem deixar de banda la bogeria de Dandy Mott (Finn Wittrock) en una massacre final despietada i que ens fa preguntar si els guionistes estaven farts de tant avorriment estilístic i han abraçat finalment les entranyes de l’horror, tard, massa tard, diria jo, però almenys han sabut deixar bon gust de boca, que ja tocava.
I parlant de pallassos, s’ha presentat ja Circus of the Dead, film que va de clowns nihilistes a Texas i que ha estat ovacionat en diversos festivals de terror dels Estats Units, a més de rebre molt bones crítiques en revistes i blogs especialitzats del gènere com Fangoria. Destaca l’actuació de Parrish Randall, gran actor a qui vaig fer una entrevista fa temps per als Bastards per la qual tantes crítiques infundades, irracionals i histèriques vaig rebre. Les coses, finalment, i com sempre passa en aquests casos, s’han posat al lloc que els corresponia.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo