Sóc d’aquelles persones a qui agrada anar al cinema. M’encanta trobar la sala mig buida i asseure’m lluny de la resta de la gent perquè entenc el cinema com una experiència intima i personal que vull gaudir a soles, quasi clandestinament. Quan s’apaguen els llums de la sala el món s’atura i tinc la sensació que la pel·lícula es projecta només per a mi. Intento no llegir gaire ni veure cap tràiler del que vaig a veure per tal de deixar-me sorprendre, i un cop comença el film senzillament em deixo portar. Observo, escolto i visc el que el director i els actors em volen explicar, sense analitzar-ne res, si haig de riure, ric, si haig de plorar, ploro i si m’haig d’enfadar, m’enfado, però si la pel·lícula m’atrapa no existeix res al món que m’importi més que la relació que acabo de començar. Sovint aquesta relació ja s’intueix de lluny, ja hi ha hagut una seducció prèvia que m’ha empès cap al cinema per veure quina història em volen explicar. Amb Mommy aquesta seducció em va empènyer a fer uns 100 km només per anar-la a conèixer i des del primer minut me’n vaig enamorar.
Mommy és l’última pel·lícula del nen superdotat del cinema, Xavier Dolan, un quebequès que amb només 25 anys ja ha vist com les seves pel·lícules recollien un munt de premis en multitud de festivals de cinema d’arreu del planeta. És un d’aquells directors que o l’estimes o l’odies, però el que és segur és que no et deixa indiferent. El 2008, amb 19 anys, va dirigir i escriure la seva primera pel·lícula J’ai tué ma mère (Jo vaig matar la meva mare), amb la qual va guanyar tres premis al Festival de Cannes. El 2010 estrena la seva segona pel·lícula, Les amours imaginaires (Els amants imaginaris), que també va recollir un munt de premis. Després va arribar Laurence Anyways (Laurence de totes maneres) el 2012, també àmpliament aclamada i premiada i el 2013 Tom a la fèrme (Tom a la granja). Mommy és doncs la seva cinquena pel·lícula. Diuen que és la millor de totes i que el seu palmarès de premis només ha fet que començar.
Mommy és la història de la tempestuosa relació de l’Steve i la seva mare Diane. Steve és un adolescent problemàtic a qui fan fora del centre on està internat. Té una hiperactivitat insuportable que provoca que les institucions decideixin que ja no poden fer res més per ell i per tant la seva mare se n’haurà de fer càrrec a partir d’ara. Mommy és aquesta mare a qui Steve vol i dol. El seu comportament oscil·la entre recuperar l’amor matern i aconseguir el seu espai de llibertat. Té una energia desbordant, la societat l’oprimeix i no el deixa respirar, és com un ocellet engabiat que intenta escapar-se per poder volar. Dolan ens presenta la pel·lícula en format 1:1, un format reduït i quadrat que ens fa sentir aquesta opressió que sent i viu Steve a la seva vida.
Steve, amb el seu comportament provocador i desafiant busca la ruptura de les barreres, l’intent per ampliar els límits més enllà dels que és socialment acceptable i ho fa posant a prova en tot moment la paciència de la seva mare Diane, que també té un caràcter molt fort, fet que provoca que la seva relació sigui desesperada i angoixant. Els crits i les baralles són constants. Steve és imprevisible, no saps mai quina en tornarà a fer, et fa patir constantment, sempre s’excedeix, sempre es passa de frenada, de fet li ompliries la cara de mans una vegada i una altra. És una relació maternofilial que posa a prova els límits d’un amor inviable i la incapacitat d’una reconciliació definitiva. Reconciliació que només es materialitza amb l’aparició del tercer personatge de la història, Kyla, una veïna que pateix un defecte de la parla (tartamudeja) i que a causa del seu mutisme aporta el punt de calma a les vides de Steve i Diane. Mare i fill s’esforcen per escoltar-la al seu ritme i s’impregnen de l’esperit reflexiu d’un personatge preciós que aporta serenitat en cada una de les seves aparicions. Amb Kyla a les seves vides troben l’equilibri necessari per viure en una certa harmonia a tres bandes en què han d’anar estirant i arronsant per tal que no es trenqui en qualsevol moment.
Tots aquests instants de certa harmonia, llibertat i felicitat estan perfectament emmarcats en l’excel·lent i aclaparadora banda sonora, que inclou temes que van des de White flag fins a Born to die passant per Vivo per lei o la meravellosa Wonderwall d’Oasis, que passa de pertànyer al grup britànic per convertir-se en la icona de la pel·lícula i que a partir d’aquell moment cada vegada que l’escoltem ens farà reviure l’ESCENA (possiblement la millor escena de l’any), aquella escena en què l’univers de Mommy s’expandeix i fa que s’expandeixin les nostres ànimes, que ens ompli una emoció que ens fa incapaços de controlar les llàgrimes i que provoca que ens bategui el cor frenèticament.
De fet, les escenes musicals són clarament les millors de la pel·lícula, rodades a càmera lenta, amb una cadència hipnòtica que farà que no puguis apartar la mirada de la pantalla.
Una relació que posa a prova els límits de l’amor d’una mare, una pel·lícula que posa a prova els límits d’un espectador que surt del cinema emocionalment esgotat, però amb la convicció d’haver vist una petita meravella.
Si haig de trobar un punt fosc a Mommy, que segur que en té més d’un, seria l’altíssim to de veu que gasten mare i fill i que pot molestar una mica, però la bellesa de les imatges et fa oblidar aquest punt i aconsegueix que el conjunt quedi molt més equilibrat.
En els títols de crèdit finals vaig poder comptar fins a 9 o 10 vegades el nom de Xavier Dolan, en gairebé tots els apartats. Ja sabeu, una miqueta com Juan Palomo… On té els límits aquest noi? Potser ell tampoc té límits.
Autor: Fatima Deulofeu
Administrativa i cara visible dels Serveis Socials de l'ajuntament de Blanes. Serièfila i cinèfila per vocació. Dormir està sobrevalorat i la vida social també. So say we all!
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/AlfdeVe
- Facebook: https://www.facebook.com/fatima.deulofeu