Començant pel títol i tal com ja presagiàvem tan sols veient el tràiler, Blackhat. Amenaza en la red realment és un bluf, mal que ens pesi. Consegüentment, és el pitjor que ha fet Michael Mann. Un despropòsit? Tampoc ens passéssim, perquè si una cosa té aquest thriller és que, malgrat la irregularitat constant en el seu metratge, manté la pàtina de l’autor, regalant-nos
–no en podíem esperar menys, d’ell– un reguitzell de plans brillants, la seva habitual atmosfera hiperrealista i fins i tot alguna solitària escena espectacular. Com només els bons cineastes d’acció ho saben fer. Perquè, com bé sabem, ell és un gran, però també hem de ser justos i recordar que no només filmant bé l’acció es fan bones pel·lícules (ara no sé per què em venen al cap Michael Bay i Luc Besson…).
Per començar, el protagonista, Chris heu vist quins cabells tinc Hemsworth, un intèrpret tan guapo com petri com demostrava fins ara encarnant Thor. Aquí, com a jove hacker cridat a salvar el món, va de mal a pitjor i es perd entre tecles, tirotejos i els ulls ametllats de la bella coprotagonista (Tang Wei). De tant insuls i un punt odiós, costa que l’espectador s’hi identifiqui i, per tant, que li roti tot el que li passi. El pitjor és que ell no és l’únic, i tampoc és que els secundaris pugin el nivell interpretatiu; com a molt els malvats, inquietants fins que apareixen en escena.
I mira que el trobàvem a faltar, i molt, a Michael Mann, que no es prodiga a la pantalla gran des que fa sis anys ens va fer trempar tant amb Enemigos públicos i continua fent-ho si tenim la sort de revisar alguna de les seves obres magistrals: Heat, Collateral i Corrupción en Miami. I això que Blackhat arrenca prou bé, però el pols narratiu va decaient a mesura que avança la trama, sobretot frenat pel desinterès absolut del mateix director pel guió. És així com només s’aguanta pel seu fascinant virtuosisme formalista, dominat per una factura digital hiperrealista i la fisicitat a què ens té acostumats.
Esperàvem molt més venint de tu, Mann, a qui aquest humil bastard tenia al pedestal del cinema d’acció a l’altura del mestre John Woo.
Dit això, el súmmum és comprovar que el pope dels cahieristes, Jean-Michel Frodon, considera aquest un dels seus millors films. Amb això està tot dit.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn