Menú de navegació+

Els meus personatges bastards. Joe Hallenbeck (‘The last boy scout’)

Publicat el 14 febrer, 2015 per a Sense categoria |

A+ | a-

personatges-bastards-joe-hallenbeck-el-ultimo-boy-scout-tony-scott-bruce-willis-critiques-cinema-pel·licules-pelis-films-series-els-bastards

Es diu Joseph Cornelius Hallenbeck (però si ho dius a algú, et mata), la majoria de bastards autèntics el deveu conèixer com a Joe Hallenbeck, l’expolicia i agent de seguretat que va salvar la vida del president, que després va caure en desgràcia perquè va agredir un senador que maltractava una noia i que es va convertir en un detectiu enfonsat a la més absoluta misèria.

personatges-bastards-joe-hallenbeck-el-ultimo-boy-scout-tony-scott-bruce-willis-critiques-cinema-pel·licules-pelis-films-series-els-bastardsEl protagonista de The last boy scout del gran Tony Scott és un dels meus bastards predilectes, per la seva astúcia (demostrada detectant com el seu millor amic ha cardat amb la seva dona quan ell és fora en una memorable primera seqüència de la pel·lícula), pels seus constants renecs i insults (102 vegades pronuncia fuck al llarg de la pel·lícula), per les seves enormes frases còmiques dites en una suggerent veu xiuxiuejant i sobretot perquè com diu el seu company Jimmy Dix: «Tot i que és un penjat, és un heroi.»

Segurament no seria un ídol desitjat per gaires mares, jo encara recordo la cara d’estupor de la meva quan em veia davant del mirall dient: «No te aguanta nadie. Todo el mundo te odia. Ellos se lo pierden. Sonríe, cabrón.» Però amb els meus tretze anys jo volia ser Hallenbeck. Volia ser aquell detectiu que un gran Bruce Willis interpreta al costat d’un efectiu Damon Wayans;  volia trobar els assassins de Halle Berry i sobretot volia dir les enormes frases que aquell penjat, heroi en el fons, deia a adversaris i amics. Jo voldria dir a un que m’apunta amb una pistola: «Ahir em vaig follar la teva dona.» I quan ell em digués «ets molt graciós si tenim en compte que rebràs una bala», poder respondre-li «després d’haver-me-la follat en rebria dues», volia tenir l’enginy de dir-li que a més la seva dona és tant grassa que “la seva foto de carnet és aèria», i fer tot això mentre fumo, tanco lleugerament un ull i pego amb força a propis i estranys amb el meu puny esquerre, mentre els deixo escollir entre a baix (abdomen) o a dalt (cara).

personatges-bastards-joe-hallenbeck-el-ultimo-boy-scout-tony-scott-bruce-willis-critiques-cinema-pel·licules-pelis-films-series-els-bastardsDe fet, la pel·lícula agrada perquè la trama és prou entretinguda, gràcies als diàlegs esmolats del guionista Shane Black i també gràcies a la bona química entre Hallenbeck i Dix o Willis i Wayans com vostès ho prefereixin. Totes les buddy movies (pel·lícules de companys) funcionen així: primer de tot baralles constants entre ells (-Has jugat mai a futbol? Tens un bon cos. -Ets marica? – No, només vull trencar el gel.), després es van sincerant i es preocupen l’un per l’altre (-Això no és un joc, Flash. Pistoles de veritat, bales de veritat… És perillós.) i després és un intercanvi de frases i retrets, un collonar-se constant entre l’un i l’altre però ja des de l’amistat. Aquest aspecte l’hem vist en Tango i Cash o en Riggs i Murtaugh (Arma letal), un esquema que no per repetitiu perd eficàcia. Però per mi ningú deixa anar les pulles com Hellenbeck, ningú és tan bastard com ell i el que opini el contrari «li poso un paraigua al cul i l’obro». Somrieu, cabrons!

Autor: Jordi Dorca

Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.