Que el tràiler que precedeix 50 sombras de Grey (50 shades of Grey) sigui Cinderella (La Ventafocs) ja ho diu tot. I és que l’adaptació cinematogràfica de l’èxit literari E. L. James no és gaire més transgressor que qualsevol títol de Disney. I ben mirat, aquest no deixa de ser un conte de fades modern, aquí també protagonitzat per una noia enamorada d’un príncep blau que, en comptes de carrossa, passeja amb helicòpter i prefereix un fuet que no pas una espasa. Ella, que va d’ingènua però de tonta, no en té ni un pèl, l’atrau tot allò que envolta aquest jove guapo, elegant, talentós… i, sobretot, ric; perquè no ens enganyem, el luxe, més que no pas la luxúria és el que l’excita, com deixa entreveure aquesta primera entrega de la trilogia.
Hi havia una vegada…
… un aneguet lleig anomenat Anastasia Steele (homenatge a la gran damisela de les històries d’amor paper cuixé, Danielle Steele?) que un bon dia per casualitat s’enamora (i enamora) d’un príncep blau anomenat Christian quan el visita al seu palau reconvertit en una oficina de negocis a Seattle. Així és com arrenca aquest conte mil i una vegada explicat que, pel to en què està narrat (almenys la seva primera part), és de pura comèdia romàntica al més pur estil Bridget Jones o Pretty woman (amb aquell home de classe alta enamorat d’una prostituta i, és clar, viceversa). Aquí, el Christian Grey del títol (interpretat per Jamie Dornan) té el perfil d’un home dominant i summament controlador, que amaga un costat fosc de la seva vida. També va de tio dur (“Jo no faig l’amor, jo follo dur” li diu a la noia, mentre l’audiència, no és per a menys, ens petem de riure) però resulta que es desfà cada cop que la noieta es mossega el llavi o xucla el llapis nerviosa. Per acabar-ho d’adobar, resulta que a mig fer, ai llas, la noia no és que sigui virginal sinó directament verge (!!). Sí, aquell mite masculí que com a màxim perdura a la ment dels púbers, en la tradició d’alguna cultura antiquada o d’algun malalt de torn… Bé, i en algun argument de soft porno barat.
Tranquils, però; ell, tot un expert en la matèria, ho arregla ràpidament oferint-li quatre classes de recuperació i accelerant les lliçons pràctiques que portaran a l’aplicada alumna (Dakota Johnson) pels camins insondables del plaer. El problema és que malgrat els esforços per tirar endavant la relació -química, d’allò que se’n diu química, no en desprenen per molt que ho intentin. Falta suor. Molta suor. I morbositat. Aleshores és quan el príncep, després d’aquest llarguíssim prolegomen, obre per fi l’estança i ens mostra els seus secrets inconfessables, en què segurament la passió i els plaers s’amagaven fins ara. Un temple (que més aviat sembla una cambra dels horrors) dedicat al sadomasoquisme, una pràctica que posarà a prova la parella (i la paciència d’un públic cada cop més expectant). Però res de res, la pel·lícula sembla un continu tràiler que anuncia el que ha de venir i no ve…
Al final resulta que tot va d’un home que no és tant dur com aparenta ni ella tan bleda com sembla. Del dilema de saber si ella cedirà als instints d’ell o de si serà la submisa que acabarà imposant-se al dominant. És a dir: si l’amor triomfarà per sobre del sexe. Aquesta és la qüestió.
És així que, per saber com s’acabarà tot plegat, caldrà veure les dues properes entregues o bé polir-se les dues totxanes de llibre d’alta literatura amb què es basa aquest Crepúsculo del cinema eròtic que no va gaire més enllà que un anunci qualsevol de Calvin Klein o Carolina Herrera (“for woman”, of course!).
No ho sé, crec que abans aniré a veure aquesta anunciada Cinderella que, almenys amb la MILF Cate Blanchet entre les protagonistes, el meu nivell de testosterona augmentarà segur. I si no, sempre ens quedarà Seattle.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn