S’obre el teló i veiem a la pantalla uns personatges que no paren de pul·lular, anant amunt i avall, sigui per la carretera o per dins del bosc. Les seves mirades semblen perdudes i no conversen gaire. Quan ho fan, de parlar, diuen bestieses, bajanades o desvariegen amb filosofia barata; diàlegs sense sentit que sovint fan riure per trivials. Tot està rodat amb silencis i amb un ritme que ni una tortuga reumàtica, donant de si escenes més llargues que un dia sense pa. Per animar la cosa, se senten ocellets refilant i algun grill que intenta animar la festa. Com es titula la pel·lícula?
No, malpensats, no es tracta d’un film de l’Albert Serra, tot i que ho pugui semblar; és pitjor, és un episodi de The walking dead, segurament el més soporífer –que tampoc vol dir dolent– dels que s’han emès fins ara. I us ho diu un servidor, el gran defensor fins fa poc d’una sèrie respecte a la qual els meus col·legues bastards comencen a fer figa i que es van despenjant de seguir. La veritat és que Déu n’hi do amb aquest retorn, que, sumat amb els darrers dos episodis de la primera mid season, ens estan deixant a molts sense arguments per defensar-la. Cal amb urgència una sacsejada, o certament, com ja pronostiquen alguns, TWD no tindrà remei.
I és que, a part de soporífer, aquest capítol, si una cosa ha estat, és depriment. Volgudament, és cert, perquè la reflexió que se’ns vol fer és que els personatges protagonistes estan a les acaballes, sobretot des dels successos d’Atlanta (dels quals ja han passat tres setmanes, segons ens informen) i des que no tenen una farm ville on poder continuar fent de grangers i de happy families, havent acomiadat per sempre més la presó i Terminus. Deambulen cap a Washington, ja sense la il·lusió de trobar una cura, però per reflectir aquest estats de desànim els nostres estimats guionistes de la sèrie s’han dedicat a subratllar cada gota de suor i la sensació de desesperació inscrita en cadascun dels personatges fins a la sacietat.
Per començar ens mostren un per un els seus estats depriments d’ànim i així continuen fins ben bé a mig episodi. Per exemple, Maggie, que amb ulls plorosos i sense esma mata zombis com aquell qui escampa mosques. O Sasha, turmentada per la mort encara recent del seu germà, un llast d’enorme pes que tots confiàvem que alliberaria una mica el ritme, però ni així. I què podem dir de Daryl, qui l’ha vist i que el veu, plorant desesperat a les cantonades i d’amagat, no fos cas que el veiessin, i menjant cucs de sota terra. No vol ni parlar amb la MILF Carol, afectat per la mort de Lolita Beth. “No estem morts”, li diu un, i l’altre li contesta: “Qui és més mort vivent?”. Una resposta que Rick, que s’ha passat a la moda hipster amb una barba a l’estil de la que llueix el bastard Jordi Dorca, contesta amb la que és sens dubte la frase del dia: “Nosaltres som els walking dead”. No calia, amic Rick, feia estona que ho notàvem i vosaltres, que ho remarcàveu.
Al límit. Cansats. Esgotant les últimes forces… símptomes que nosaltres, els espectadors, també estem experimentant mentre seguim les aventures de Rick & Co.
De l’episodi, per cert titulat Them, en destacaria un parell de cosetes. No més, però així omplim l’article.
En primer lloc, el pla en què en primer terme es veu el grup de Rick caminant lentament per la carretera i de lluny,a l’horitzó, els zombis seguint-los a un mateix pas. En segon lloc, l’escena de Sasha, amb ganes de gresca, que desobeeix les ordres del grup d’empènyer walkers a la cuneta de la carretera per no malgastar forces i decideix escabetxar-los com a nosaltres ens agrada. Una acció, però, irresponsable, com bé podem comprovar. La cosa no està per a romanços! Deixeu-m’hi incloure també l’escena de Maggie, forever Maggie, commoguda per la zombi que es troba lligada al portaequipatge d’un cotxe abandonat. Per cert, deixeu-me la llicència, ni que sigui per tocar allò que no sona al bastard Jep Soler, d’apreciar com cada cop Maggie s’assembla més a la Kate de Lost.
Finalment, el tram del graner, refugi dels nostres protagonistes arran d’un forta tempesta que assola la zona, i que acabarà sent salvadora perquè arrasarà a la nit els walkers que per allà rondaven, narrat com si fos un malson. Tot molt estrany, la veritat. I explicat d’una manera maldestra. I poètic, per no dir patètic, quan Sasha i Maggie surten del refugi i veuen l’abast de la devastació zombi, amb branques i troncs esclafant cadàvers, i tot contemplant la sortida del sol exclamen: “Estem vius per això!”… Sort que tot seguit entra en escena un personatge nou, “un amic”, diu ell, que fa cara de malparit. Aaron, que ens recorda molt Gareth o el mateix Governador, i que ens inquieta amb un “tinc bones notícies”, just perquè una caixa de música comenci a sonar amb aire terrorífic. Malfiem-nos, doncs.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn