Tusk és, sense cap mena de dubte, un dels films més pertorbadors que he vist en els darrers temps, cosa que m’ha sorprès gratament, no tant per la trama sinó per l’autor signant, Kevin Smith, un cineasta que ─a banda d’un parell de films inicials─ sempre m’ha semblat un paio bastant autocomplaent amb “la seva merda”, expressió molt emprada pels americans. Smith, però, després d’una travessia pel desert amb obres infumables i soporíferes com ara Vaya par de polis o ¿Hacemos una porno?, ha acabat de completar amb títols com Red State (millor pel·lícula a Sitges 2011) o aquesta mateixa Tusk, una metamorfosi autoral que l’acosta a mestres del terror i del fantàstic, fins i tot a alguns de més intel·lectuals com David Cronenberg, una metamorfosi que exemplifica fins a l’última conseqüència ─a més─ el protagonista d’aquesta petita nova joia que ens ocupa.
Tusk és un relat ambivalent, ambigu, que ens proposa dues pel·lícules en una, i potser semblaria que això li resta mèrits inicialment, però el cert és que justament això converteix el film en un producte encara més incòmode, inclassificable, visceral i reflexiu. Smith planteja la primera part del relat com el viatge rocambolesc d’un podcaster californià xuloputes i egocèntric que, en el seu afany de trobar històries increïbles per al seu xou, acaba al Canadà, a la casa d’un avi aparentment paraplègic disposat a compartir una interminable llista d’anècdotes i experiències personals amb ell. Fins aquí seria com veure la versió fílmica, però ben feta i amb molta més gràcia, del soporífer programa d’Albert Om. I a continuació el gir, el canvi de registre, l’inici de la segona pel·lícula, la confirmació que el iaio és en realitat un boig obsessionat amb les morses, l’ésser més noble de la naturalesa segons repeteix més d’una vegada, animal que obligarà el seu convidat a transformar-se.
A partir d’aquí, doncs, ens espera un descens definitiu a l’infern més esperpèntic passant per referents insalvables com Frankenstein, Freaks, Sssssss: silbido de muerte, La mosca, Misery i sobretot The human centipode, tot combinat amb un humor negríssim que recorda els enyorats Farrelly, autors d’aquell humor tan de fill de puta que aconseguia fer-nos riure dels defectes físics dels altres alhora que ens feia patir i reflexionar sobre la dictadura d’absurds cànons estètics i sociològics als quals estem sotmesos des de fa molt de temps, un humor que els va convertir ─de retruc─ en un dels referents de la comèdia americana contemporània més gamberra. En tot això, hi té gran part de culpa l’efectiu guió, la sòbria direcció de Smith, els sorprenents FX, i l’excel·lent interpretació del duet protagonista, Justin Long i Michael Parks, sense oblidar l’aparició d’un molt ben alimentat Haley Joel Osment. Menció especial mereix un irreconeixible Johnny Depp com l’inspector del Quebec Guy Lapointe, agent que fa anys que va rere la pista de l’home que xiuxiuejava a les morses, un personatge meravellosament hilarant, una mena d’inspector Clouseau que mereixeria un spin-off amb identitat pròpia. Ja ho veurem. Per tot això i més, Tusk és una petita joia de la comèdia freak americana. Recomanable.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat