Encara que sembli que només s’ha estrenat 50 ombres d’en Grey, el cap de setmana de Sant Valentí també va arribar als cinemes catalans Before I go to sleep, de Rowan Joffé. El film no l’anirà a veure ningú, i no serà culpa de l’estrena eròtica de l’any, sinó perquè el precedeix una mala crítica que no li dóna cap mena de suport. La pel·lícula, a més d’entretinguda, és un thriller psicològic senzill, humil, sense floritures ni grans efectes visuals. El director ha heretat del seu pare, Roland, la capacitat de transmetre grans emocions en petites històries, i també, per desgràcia, la poca audàcia per construir thrillers trepidants (recordeu Captivity (2007)).
El projecte per adaptar la novel·la homònima de S.J. Watson va néixer amb Ridley Scott l’any 2011, que va decidir comptar amb en Joffé a la direcció i com a protagonistes el triplet Kidman-Firth-Strong. Una vegada ens hem acostumat a la retocada (un altre cop) cara de Nicole Kidman podem entrar de ple en una trama ben ideada i amb algun gir de guió reeixit. Traduïda a l’Estat espanyol com No confies en nadie, la història ens explica la vida d’una dona d’uns quaranta anys que, després d’un suposat accident, perd la memòria a curt termini, és a dir, només recorda el que passa durant el dia i quan se’n va a dormir se li esborra la memòria, i només manté els records d’abans dels vint anys. Cada matí el seu marit (Colin Firth) li explica què ha passat, per què no té records, quina edat té, on viu… Vaja, que li dóna la informació necessària per no tornar-se paranoica del tot. Al matí, quan el marit ha marxat a treballar, rep una trucada d’un metge (Mark Strong) que li diu que busqui una càmera i que cada dia gravi el que passa i que li serveixi per anar recopilant informació. A partir de les gravacions ella, amb l’ajuda del metge, descobrirà la veritat.
De fet sabem que es tracta de Nicole Kidman perquè ens ho han dit, en alguns moments sembla una altra persona, per això quan es lleva i es mira al mirall no sap ben bé qui és. Sospito que va anar al cirurgià plàstic amb una fotografia d’Amy Adams.
La memòria és la gran desconeguda per tots, començant pels que volen recuperar la històrica, passant pels que viuen de prop les malalties que hi tenen relació, o pels que construeixen històries al seu voltant. D’exemples, en trobem molts al cinema, els més rellevants La memoria de los muertos per la temàtica de desenterrar el passat, o la fantàstica Memento (2000), de Christopher Nolan. Els paral·lelismes entre Before I go to sleep i aquesta darrera són molt clars, tots dos personatges només retenen informació passada i no generen
records nous, per tant han de buscar maneres d’emmagatzemar informació. Aquí es fa amb filmacions i a Memento, amb tatuatges a la pell o amb les fotos d’una Polaroid. Totes dues històries juguen amb l’espectador i ens fan participar de la trama, intentant que descobrim què va passar realment, si és que es pot. La gran diferència entre elles és que la pel·lícula de Joffé acaba solucionant-ho tot i sembla un producte televisiu més propi d’una sèrie anglesa de gran factoria, com ens té habituats darrerament la BBC. En canvi Memento ha passat a la història del cinema com una de les grans obres de principis del segle XXI, a més mai ens oblidarem de Guy Pearce i de l’argument explicat al revés. Quan em llevi demà al matí no crec que recordi de Before I go… ara no em ve… to drink? Vaja, se m’ha oblidat…
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1