He intentat no fer Spoilers de la tercera temporada però m’ha estat impossible, tot i això hi he posat els justos i necessaris perquè no siguin un problema pel lector que encara no ha pogut veure-la.
Després d’un impeachment al president Garrett Walker al qual se’l va processar judicialment, Underwood arriba a la presidència. I a més hi arriba sense necessitat de ser votat, com bé diu ell «la democràcia està sobrevalorada». En una primera seqüència absolutament brillant i inoblidable, Francis visita la tomba del seu pare per retre-li homenatge; un cop sol davant la làpida li recorda que ningú va anar al seu enterrament i en canvi a ell l’enterraran amb honors d’estat, tot això mentre es treu el semaler i es pixa a la tomba. Ja és on vol ser i passa factura als que no creuen que mai hi fos.
Des del despatx oval li toca fer política d’estat, ara és el president i ha “de distingir entre el que és gran i el que és petit”. La popularitat d’Underwood està sota mínims, no aconsegueix que l’economia refloti, puja l’atur i el dèficit comercials amb Xina… cap indicador positiu. Ha de mantenir-se al poder i arribar a final de legislatura amb prou forces per optar a la reelecció, ho farà a través d’un colossal pla ocupacional (Amèrica treballa) que compta amb una acceptació del 74 % entre es electors. Però les dificultats es multipliquen: ha de capejar un senat controlat pels republicans, té el seu partit en contra, una jutgessa estrella postulant-se com a candidata a les primàries demòcrates, relacions tenses amb Rússia, una premsa hostil i uns aparells estatals recelosos d’ell i dels seus mètodes. Massa control per a un líder que enveja tenir la posició del president rus Petrov, sense oposició i amb els poders de l’estat rendits als seus peus. de moment ell està al despatx oval amb un nucli molt reduït de col·laboradors fidels, entre ells el Remy Danton (en aparença el cap de gabinet d’Underwood) i el director de comunicació Seth Grayson.
Aquestes dificultats són la novetat d’aquest any, Underwood es troba molt més sol que quan movia els fils des de segona línia, ara està més exposat, li és més difícil conspirar i enganyar i a sobre ha perdut aliats. Molta gent li demana favors a canvi dels sacrificis que han fet per ell, el cas més paradigmàtic és de Claire (fantàstica Robin Wright) “que vol passar a primera línia” després d’haver estat sempre una fidel acompanyant o el de Doug Stamper (l’Spin doctor d’Underwood), greument ferit per Rachel, sacrificant-se fins al límit a la recuperació per tornar a entrar en joc el més ràpid possible però trobant-se amb evasives per part d’Underwood.
Les imatges han guanyat en fredor (si és que això era possible), les escenes de solitud són més evidents en aquesta temporada, plans generals de grans estàncies ressalten aquesta solitud. Aquesta temporada també assistim a un enfonsament del “president”, un fet impensable en temporades anteriors i a un moment de pietat i remordiment que creiem que mai arribaria, però tot és passatger.
House of Cards ens dóna ara una nova idea la de l’home que ha arribat al poder absolut i que el vol mantenir costi el que costi; un Tony Montana de la política o un Ricard III clamant per un cavall que permeti galopar endavant. Underwood és un animal ferit amb enemics poderosos que el volen acabar rematant; es deixarà vèncer? Ara que ja el coneixem una mica és evident que no, si més o, no ho posarà fàcil.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta