Menú de navegació+

‘Ex Machina’, la preqüel·la apòcrifa de ‘Blade runner’

Publicat el 6 març, 2015 per a Cinema | 0 comentaris

A+ | a-

Ex-Machina-Gallery-01

“He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió. He vist raigs-C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És hora de morir.”  (Blade runner, 1982)

El replicant Roy Batty pronunciava aquestes paraules a l’ocàs de la seva vida, en un dels finals més memorables de la història del cinema. Una frase mítica i mitificada que m’ha revingut a la memòria després de visionar la suggeridora Ex Machina, el debut a la direcció del novel·lista i guionista de referència Alex Garland (La platja, 28 dies després, Sunshine i autor de les adaptacions de Nunca me abandones i Dredd). Un monòleg, poètic i existencialista, que prèn una major transcendència (si això és possible) si un s’avé a deixar-se subjugar per aquesta autèntica peça de càmera, quasi bé teatral, que escenifica un particular test de Turing (test va ser proposat el 1950 pel matemàtic Alan Turing per poder discernir una màquina intel·ligent d’una altra que no ho és) entre un la primera creació humana d’I.A. i un programador informàtic.

ex-machina-domhall-gleeson-1024x576Per una banda tenim Ava -que vindria a ser la besàvia del replicant Roy Batty- i per l’altra, Caleb; un robot amb ànima de metall (amb  un cos 10) i un intel·ligent jove que que estableixen un diàleg-duel d’aquest fascinant experiment que té lloc en una casa-búnker del multimilionari Nathan. La història, certament, no deixa de ser una revisió del complexe del demiurg, del mite de Prometeu enfrontat al creador i de l’imaginari robòtic, però en mans de Garland el que podria semblar un refregit ens trasllada al terreny del millor sci-fi més claustrofòbic, oferint un relat de gran tensió dramàtica amb els mínims elements.

Ex Machina MovieDel conjunt destacaríem la posada en escena, tan minimalista com suggeridora, que juga en tot moment amb els contrastos: per una banda un laboratori frankenstenià de línies arquitectòniques i disseny moderns, despullat d’elements; en contrast a un paisatge exterior de naturalesa desbordant (filmat a Noruega). Per l’altra el trio d’actors principals amb unes interpretacions, aquests sí d’Oscar, i no només per comptar amb Oscar Isaac (A propósito de Llewyn Davis), immens en el seu duel amb l’enigmàtic Domhnall Gleeson, en el paper de Steve Jobs/Bill Gates rememorant als enfollits Doctor Moreau o al Coronel Kurtz. L’aportació d’Alicia Vikander (El quinto poder) també excel·leix, en el seu cas perquè a més de sensualitzar la màquina que encarna (això sí que és erotisme i no pas 50 ombres de Grey!) pel que fa l’aspecte gestual -donada la seva formació de ballarina- aporta un plus als moviments d’Ava. També deixeu-me fer una menció especial per a Sonoya Mizuno com a l’assistent Kyoko que, com el seu personatge, jo tampoc tinc paraules.

El resultat és una nova aportació a la temàtica de l’amenaça que suposa una superior intel·ligència artificial per a la Humanitat, reclamant amb tot dret ser considerada la preqüel·la apòcrifa de Blade Runner... però també afegiríem de Robocop, Terminator, Almas de metal, Mujeres perfectas, I, robot, A.I…. i Chappie, que s’estrena el 13 de març i gira al voltant d’un robot, en aquest cas policia, que esdevé una amenaça a la societat que l’ha inventat. Us sóna?

Autor: Jordi Camps

Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*