Fa uns anys, l’Albert València i un servidor, quan encara érem estudiants, verges i innocents, vam parir Festí de Sang, un film amateur fet amb més il·lusió que cap altra cosa, que va ser el punt de trobada d’una manera festiva de viure el cinema. Aquell film primerenc recollia, en conseqüència, l’essència d’un tipus de cinema que havia estat clau durant la nostra etapa de creixement. A banda del porno -que també- em refereixo al cinema fantàstic de sèrie B dels vuitanta. El film, inesperadament, va ser seleccionat a diversos festivals nacionals i internacionals, i fins i tot va aconseguir rascar algun premi. Aquella primera experiència va servir per posar la primera pedra d’una segona col·laboració entre en València i jo mateix, un film que començaríem a escriure l’any 2011 en un PC de merda que es penjava cada dos per tres, i que confirmaria alhora el naixement del cinema de sèrie Ç proposat amb Festí de sang: Sant Martí. Des de llavors, han passat gairebé quatre anys i Sant Martí ha sofert una innegable evolució amb diverses versions i revisions, algunes d’elles molt agraïdes com la del ‘llunàtic’ Pep Prieto. A més, durant aquest període, el projecte també ha recollit dos guardons KREAS i una subvenció de la Diputació de Girona, reconeixements que han confirmat un cert grau de confiança en un projecte cinematogràfic que, de retruc, i tocant sempre de peus a terra, voldria ajudar a ampliar les perspectives del conegut segell del cinema gironí i de les seves aplaudidíssimes i entretingudes trames contemplatives.
En Fede i en Rafa, amics de tota la vida, marxen a passar un cap de setmana a un festival de rock que s’organitza en algun indret de les muntanyes garrotxines, el Rockfest. Mentre en Rafa només té al cap sexe, drogues i rock’n’roll, en Fede no pot deixar de pensar ni un moment en el seu imminent casament. Durant el trajecte recolliran a la Laia i la Sandra, dues cosines també força diferents. Fins aquí tot molt normal, quasi tòpic. El problema de veritat sorgirà quan, per un cúmul de circumstàncies, els nostres protagonistes es vegin obligats a fer nit a Sant Martí, un poble habitat per gent estranya que ha quedat al marge de l’evolució dels darrers anys i que, fins i tot, ja no surt ni als mapes. Amb aquesta premissa argumental, Sant Martí pretén ser, doncs, una pel·lícula a mig camí entre la comèdia negra i l’slasher rural, passant per la reflexió de les relacions humanes i la sempre interessant confrontació entre el camp i la ciutat. Tot això emprant el més hiperbòlic i visceral del cinema de sang i fetge, però combinant-lo amb un to realista deutor del documental més colpidor, i, per descomptat, amb la referència ineludible del film de culte La matança de Texas (Tobe Hooper, 1974) a l’ombra.
Sant Martí és, també, el retorn a un cinema que ja no s’estila, a un gènere forjat amb suor, sang, llàgrimes, alguna teta i vísceres, un viatge a les entranyes d’un cinema de raça, d’emoció, que ha marcat a més d’una generació i que, per tant, es manté encara viu en el record de molts. Però sobretot, Sant Martí és el repte de fer-ho aquí, i de reviure el terror (o el fantàstic) reivindicant la nostra cultura, la nostra llengua i el nostre territori (això seria el que hem definit conjuntament amb l’Albert València com a cinema de sèrie Ç), i reflexionant, alhora, sobre una generació plena de contradiccions que ha fet malbé la seva joventut anant de pet cap a una maduresa inquietantment incerta. A més, a Sant Martí som tan fidels a l’essència d’aquest tipus de cinema, i en conseqüència el pressupost és tan ajustat, que ens veiem obligats a apel·lar a les vostres butxaques per ajudar-nos a finançar part del projecte. De fet, mal que ens pesi, sense la vostra col·laboració Sant Martí es quedarà en allò que podria haver estat i mai va ser, en una idea morta més.
Aquí teniu el teaser. Més informació sobre Sant Martí i el seu equip artístic i tècnic al web del crowfunding. Entreu i col·laboreu!
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat