El primer que em va cridar l’atenció de la pel·lícula sueca Turist (Fuerza mayor) va ser l’excel·lent punt de partida. Una modèlica família sueca de classe mitjana-alta viatja als Alps francesos per esquiar. Durant un dinar una allau, en principi controlada, s’acosta cap a la terrassa on estan menjant, una pols de neu fa cada vegada més difícil la visibilitat, la mare crida el seu marit (Tomas) perquè l’ajudi a salvar els fills, però ell ha fugit per salvar la vida i l’ha deixada allà sola amb els nens. A partir d’aquí la relació entra en un atzucac, ella (a partir d’ara Eba) veu com Tomas ha fugit de les obligacions que se li pressuposen i Tomas opta per un silenci culpable. Entrem en un joc de retrets, desconfiances, dards enverinats i incomunicació que arrossegarà amb ells molts dels que els envolten, sobretot els fills, Vera i Harry, però també la seva parella d’amics Mats i Fanni.
Ruben Ostlund (un director habitual dels festivals de cinema independent) opta per fer una crítica de la classe mitjana benestant sueca, i ens presenta els personatges en tot el seu patetisme, abans de l’allau, ens mostra un dia a dia mecànic i sense espurna que provoca una sensació que les vacances provoquen un tedi enorme a tota la família i després de l’allau hi suma la crisi de parella i la desconfiança. Tot això ho mostra a través d’un muntatge d’escenes a vegades inconnexes entre elles alternades amb idíl·lics plans del paisatge fabulós dels Alps i a través d’enquadraments (imperfectes i un punt distants) que recorden els que es fan servir als documentals d’animals, o a l’ull d’un voyeur que observa una escena d’amagat. Aquest figura de la mirada externa que capta tot el patetisme de la parella està perfectament encarnada per un bidell, que sorprèn els protagonistes en situacions de tensió, un bidell que en aquesta pel·lícula és la representació de l’espectador.
Les interpretacions de Johannes Kuhnke, Lisa Loven i Kristofer Hivju (el salvatge Tormund de The game of thrones) són absolutament creïbles i meritòries, tot i que en alguns moments fins i tot sembla que tenen un punt de contenció excessiu. A la bona feina actoral, hi hem se sumar l’enorme habilitat del director per representar les escenes incòmodes i traslladar la tensió a l’espectador, ja sigui en els dos sopars (amb Mats i Fanni i amb dos passants acabats de conèixer), amb l’escena de desolació de Tomas o amb una de les darreres escenes on mostra el descens de tota la família d’una pista d’esquí amb boira i neu.
Ostlund opta per temes molt tractats en pel·lícules independents, però ho fa amb un estil molt propi i admirablement efectiu. Una enorme (i grata) sorpresa, un retrat interessantíssim del nostre temps.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta