Un exercici que funciona molt bé quan s’està treballant l’autoconeixement en els tallers de creixement personal és el de la tercera persona. Només heu d’escriure un petit relat que expliqui com sou en tercera persona, com si el relat l’estigués elaborant la persona que més us coneix, és a dir vosaltres mateixos, amb la particularitat que ho explica des de fora. D’aquesta manera podreu observar un punt de vista diferent que us farà rumiar una estona. Ara no us hi poseu, que teniu feina llegint, després ho proveu. El post d’avui també estarà escrit d’aquesta manera, potser així quan el llegeixi em semblarà que la pel·lícula Third person, de Paul Haggis, no és tan superficial, sensibler, insípid i buit com penso en aquests moments. Som-hi.
Com cada setmana el Bastard es dirigeix al cinema, juntament amb crítics d’un munt de diaris internacionals i locals, per mirar els films que s’estrenaran pròximament. La sala només està ocupada per la vintena de privilegiats que gaudiran d’una sessió doble d’allò més interessant. Comencen amb Stand by me Doraemon i després Third person.
El Bastard s’asseu sol en una filera allunyada de la pantalla, si està gaire a prop es mareja. No és fan d’en Doraemon i li fa ràbia en Nobita, però s’ho passa bé en un film que ensenya els valors de l’amistat i de la generositat. Després d’una petita pausa per buidar el suc de les olives comença el darrer film de Paul Haggis, aquell guionista i director que tan va odiar el Bastard en veure Crash, una pel·lícula que considera un insult a la intel·ligència humana. El problema és que el Bastard ha vingut enganyat, i no pas per ningú en concret, no sap qui és el director del film abans de seure, només sap que hi surt en Liam Neeson i amb aquest detall ja en té prou. Normalment intenta saber com menys coses millor abans de mirar les pel·lícules, sempre ha tingut un criteri particular i minimalista.
Al cap de deu minuts ja comença a sentir-se incòmode, alguna cosa no funciona, han començat a sortir una filera de personatges desordenats que l’estan fent posar nerviós, elles totes guapes i ells, pobrets, no tant. Aguanta una mica més, pensa el Bastard, no quedarà bé marxar i ha d’escriure un post. Decideix continuar.
Les històries es van barrejant, fins al punt que la minyona que viu a Nova York neteja un hotel de París i quan surt ja torna a ser a la seva ciutat. L’acció que succeeix a Roma no té cap sentit, i en un altre lloc del món hi viu la Kim Basinger, que operada ha perdut tot l’encant. Ja no sap què fa ni què veu, la cosa es descontrola totalment fins que acaba el film i tot queda clar!
Que bé! Ara sabem que l’argument caòtic i sense sentit ha estat escrit en tercera persona per un escriptor que té un trauma a causa de la mort de la seva filla, que per treballar la culpabilitat i la pena escriu un llibre en forma de venjança perquè culpa l’amant de ser part de la mort i amb el qual, de passada, expiarà els seus pecats de bragueta (quina millor manera que treure a la llum l’incest de l’amant amb el pare!). Ho heu entès? El Bastard amb prou feines. El que sap segur el Bastard, adolorit per la nefasta experiència, és que sempre s’ha d’intentar buscar alguna cosa positiva. Per això destaca del film les seves actrius: l’Olivia Wilde, perquè ens ensenya els dos pits i el cul, la Mila Kunis perquè és la Mila Kunis, la Maria Bello per la bellesa, la Kim Basinger pels records i la Moran Atias per tot plegat.
El Bastard acaba d’escriure aquestes paraules i pensa que alguna crítica d’un col·lectiu, el nom del qual no vol recordar, l’etiquetarà de masclista. Què hi farem, no es pot agradar a tothom, pensa el Bastard abans d’escriure el punt final.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1