Els drets civils han anat traient el cap constantment al cinema americà des del mandat d’Obama; ho han fet adaptant la novel·la The help (aquí Criadas y señoras), de Kathryn Stockett, a través de les memòries de Salomon Northup a 12 years a slave de Steve MacQueen, amb el toc tarantinià de Django, amb el fabulós biopic polític Lincoln, de Spielberg, o a través del seguiment cronològic que adopta Lee Daniels a The butler. Suposo que el fet que un afroamericà arribés al poder va despertar aquesta onada reivindicativa, ja sigui per reconèixer que el camí ha estat llarg o bé per fer palès que no tots els problemes racials estan resolts als Estats Units, tal com demostren els darrers fets a Ferguson.
Selma, de la directora Ava DuVernay, és el darrer exemple d’aquesta nova onada de pel·lícules amb la discriminació racial com a rerefons. El projecte el va dirigir DuVernay després que Lee Daniels va optar per descartar-lo i es va decantar per El mayordomo. El temps donarà o no la raó a Daniels, però en la meva modesta opinió Selma presenta un punt de profunditat i sobretot de cruesa colpidora a la qual The butler no va arribar mai.
Martin Luther King Jr. és el protagonista, ell serà un dels activistes que arribaran a Selma (Alabama) per defensar el dret de vot dels afroamericans a aquesta ciutat (i a tot l’estat). De fet el dret el tenien ja reconegut, però des de l’oficina del governador (interpretat pel ben tornat Tim Roth), jutjats i registres els imposaven les traves més increïbles que un es pot imaginar: taxes altíssimes inassumibles per a les rendes baixes, un cop registrat es publicava l’adreça de l’elector al diari amb el risc d’atacs del Ku Klux Klan i preguntes de política que ni un especialista contestaria per acabar-los negant el permís de vot. Resultat: la meitat dels habitants de Selma eren afroamericans i només el 5% d’aquests votava. Un apartheid en tota regla. Martin Luther King Jr, arriba a Selma i organitza diverses manifestacions i marxes, una d’aquestes ─la que ha d’anar de Selma a Montgomery (el bloody Sunday del 1965)─ acabarà fent trontollar la presidència de Lyndon Johnson.
A banda de les bones interpretacions de David Oyelowo, Tom Wilkinson, Tim Roth o Wendell Pierce, la pel·lícula aporta matisos a la biografia de Luther King, que tot i que aquí es demostra també com una mena de sant, es veuen alguns dels problemes que van assolar la seva vida: des de la difícil relació familiar fins al dilema que li va suposar acceptar el Nobel de la Pau, el difícil equilibri entre els interessos de la comunitat negra i les negociacions polítiques, les seves relacions tenses amb Johnson, amb Malcom X i sobretot l’assetjament i el menyspreu que Edgar Hoover (aquest sinistre director de l’FBI retratat abans per Michael Mann i Eastwood) li va dispensar al llarg de la seva vida, un assetjament molt ben definit amb els càirons (rètols) que van apareixent amb el redactat dels informes de l’FBI sobre King. També es poden veure les incomoditats que els drets civils dels negres causaven a uns assessors de la Casa Blanca molt preocupats pel cost electoral.
Ben interpretada, ben definida, amb una posada en escena interessant i una excel·lent banda sonora, la pel·lícula explica bé com era un dia de la vida de l’activista King i també les contradiccions i els costos familiars que li van suposar. Un biopic, centrat en uns fets concrets i que permet que la directora concentri millor els esforços narratius i no caigui en la dispersió. Una agradable sorpresa i una pel·lícula de denúncia que acompleix els seus objectius.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta