L’esperadíssim capítol de TWD d’aquesta setmana, titulat Spend, sembla una clara confessió del que han intentat fer els guionistes amb l’audiència durant les últimes temporades: desgastar-la. Des que la sèrie va començar a “lostejar” es pot dir que l’objectiu d’aquests setciències de la guionització televisiva ha estat solucionar-nos els problemes d’insomni. Moltes són les cares noves que han anat apareixent durant els darrers episodis i coneixent la manera de procedir de l’enginyós equip de guionistes de TWD, només podríem esperar una cosa: o més “talking dead” o més morts de personatges de palla.
Almenys l’episodi d’aquesta setmana, si més no, ve amanit amb un parell de bones escenes d’acció, una de les quals mereix ser esmentada per la traumàtica i horrible mort de dos personatges, un d’ells membre de la nostra “xupipandi”, casualment només desenvolupat -i d’aquella manera!- just abans de morir (aquesta tàctica, ja cansa, senyors meus!). Val a dir que tot i que aquest tipus de personatges de guarnició ens la porten fluixa, ni als pitjors dels nostres enemics els hi desitjaríem un final tan cruel… O potser sí. Una avaria elèctrica al paradís d’Alexandria (o Woodbury 2) per una banda, i la necessitat de recollir material per millorar el tancat que rodeja la ciutat per l’altra, són el fil conductor de l’esperpèntic episodi d’aquesta setmana.
En Glenn, que si no fos perquè diuen que es tira a la Maggie té cara de ‘pagafantes’ restret, ha de liderar un grup d’inadaptats compost pel caguetes número ú d’Alexandria, pel negre entranyable que porta escrit a la puta cara les paraules ‘moriré horriblement’ des del primer minut que el vam veure aparèixer a la sèrie, pel fals messies doble oficial de Meat Loaf encarregat de dur a terme la reparació, de la lesbiana que també morirà (i que per molt lesbiana que sigui ho farà sense menjar-se abans cap brioche), i del maldestre fill de l’alcaldessa, que a més és imbècil. Tot se’n va a la merda, i sort, perquè la mort de l’afroamericà entranyable és de traca. O de carn d’olla. Mentrestant, l’Abraham pira amb uns titesfluixes alexandrins a manllevar material de construcció (tal com fan de tant en tant uns amics que tinc que viuen al residencial veïnat de la Font de la Pólvora), per tal de reforçar l’entramat emmurallat de la vila. I tot això sense que ningú s’atreveixi a cardar ni un trist clau.
Pel que fa a la convivència i a l’adaptació del grup a la vila del pingüí, tot segueix igual. Un cop passat el càsting de l’alcaldessa i presentats tots a aquesta mena de casa del ‘Gran Germà’, la desconfiança continua sent la tònica predominant. Per acabar-ho d’adobar, al capellà covard (un altre que porta escrit a la cara la seva no massa llunyana sentència) se l’hi envà l’olla i comença a malparlar del Rick’s Team; la Carol fa bon us de la seva invisibilitat per aconseguir una posició d’avantatge alhora que confirma que pateix una agreujada síndrome de Wynona Rider; i en Rick que es comença a posar ‘palote’ amb la dona del metge, sobretot perquè intueix que l’haurà de protegir com el bon xèrif que és.
En definitiva, s’evidencia que aquests alexandrins són més aficionats que la defensa del Madrid, i que el millor que podrien fer és plantar l’autobús davant la barraca pel que pugui ser. I es que si no arriba a ser per algunes morts i escenes d’acció prou correctes, aquest episodi faria més aigües que la figa d’una adolescent. I ho sabeu.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat