Raymond Chandler és, juntament amb Dashiell Hammet, un dels grans pares de la novel·la negra americana, un novel·lista excepcional que va treure al carrer les velles històries policials i detectivesques britàniques; amb unes trames molt rebuscades, a vegades inintel·ligibles per als lectors, el que fan és recórrer la ciutat i mostrar personatges, situacions i xarxes de relacions entre criminals, política, empresaris, periodistes i la resta de la fauna que hi habita. Aquestes novel·les i trames s’han portat moltes vegades al cinema: Bogart, Robert Montgomery, Dick Powell, Robert Mitchum o Elliott Gould, van interpretar Philip Marlowe (el gran detectiu de Chandler) en moltes de les adaptacions. 
L’esquema de Chandler ha estat imitat, i potser parodiat, en altres ocasions, un dels casos més evidents és la sorprenent Brick, de Rian Johnson, o l’antològica The big Lebowsky, dels Coen. A Inherent vice (Puro vicio), de Paul Thomas Anderson, ens passa un cas semblant i ens trobem amb Doc Sportello (Joaquin Phoenix) deambulant per Los Angeles del 71, en una pel·lícula en què la resolució de la trama no és el més important i és només una excusa per mostrar la ciutat i el seu temps. La idea original no és de P.T. Anderson sinó del novel·lista Thomas Pynchon, un escriptor de culte amb una aurèola de misteri sobre el personatge que només ha fet que incrementar-ne la llegenda. Pynchon ha estat un mestre en la utilització d’elements de la cultura pop en les seves històries i en el cas d’Inherent vice se centra (entre altres aspectes) en els hippies i el consum de marihuana a començaments dels setanta a Los Angeles.
Ens trobem doncs amb un enorme retrat de Los Angeles a través dels ulls fumats de marihuana d’aquest detectiu estrany que té el despatx en una sala d’una consulta mèdica. Després de molt de temps sense veure-la, Shasta (una seva exparella i una femme fatale) apareix a casa seva i li demana que resolgui el cas del la desaparició del seu amant, que és un constructor d’èxit. A partir d’aquí comença una investigació típica del cinema negre, amb una trama que es va embolicant i que moltes vegades és absolutament difícil d’entendre per part de l’espectador. L’ús de la càmera ( o més ben dit la textura de la fotografia de la pel·lícula), les atmosferes, la interpretació de Joaquim Phoenix i la hilaritat de moltes situacions fan que la sensació de deambular fumats acompanyant Larry “Doc” Sportello sigui el fil conductor de la pel·lícula. Al llarg del viatge anem trobant motards nazis, nenes que s’escapen de casa, sicaris, policies antihippies, pares ultraconservadors amb ànims de revenja, dones fatals, informadors… i un estol de personatges estranys que converteixen la pel·lícula en una barreja estranya de comèdia i història melancòlica.
Inherent vice és una pel·lícula talentosa, amb un estol de grans actors i actrius, d’un director amb un estil marcat i recognocible i un retrat al·lucinogen de la societat americana en la línia dels que Thomas Andersoon ens ha anat oferint des de Boogie nights, There will be blood i The master.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta