Aquest any en Michael Myers farà 58 anys, va néixer a l’octubre del 1957 i de ben petit ja es va veure que no era un nen gaire sociable i amb un caràcter introvertit. La imatge de la seva germana practicant sexe amb el seu xicot, quan en Michael tenia sis anys, el va impactar de tal manera que va agafar un ganivet de cuina i els va assassinar sense contemplacions, vestit de pallasso en una nit de Halloween. Ingressat des d’aquell moment en un psiquiàtric, rep l’atenció mèdica del Doctor Loomis, que tot i el comportament tranquil i pacífic del nen no confia en la seva curació. Durant els anys de captiveri no mostra cap 
penediment pel que ha fet, ni tampoc cap emoció. De sobte, quinze anys després, s’escapa del sanatori per tornar a casa seva i continuar la matança. No se sap el motiu pel que s’escapa, sembla com si una força interior l’obligués a tornar al seu poble i acabar la feina començada. Tapat amb un mascara blanca inexpressiva, amb un mono de treball gris i armat amb un ganivet de cuina, l’intel·ligent i pacient Michael Myers anirà aconseguint els seus objectius. És un assassí fred, calculador, callat i en algunes ocasions una mica maldestre.
En l’època acutal, en que el coaching està de moda i que volen que ens movem per objectius i motivació, en Michael Myers s’hauria d’ensenyar a les universitats com a exemple d’emprenedoria i força de voluntat. Té un objectiu clar, eliminar la seva família, i una motivació, el plaer de matar, a més la capacitat de no defallir mai davant cap circumstància i ser constant. No hi ha qui el pari, en alguns moments sembla immortal, res no pot amb ell.
L’slasher més emblemàtic de la història del cinema va ser creat pel duet Debra Hill i John Carpenter l’any 1978 a la pel·lícula Halloween. Des d’aquell moment s’hi han d’afegir 8 films més, tots ells de qualitat més baixa però que no perden l’essència del personatge original. Per curiositat, els actors que s’han posat la màscara d’en Myers són, per ordre d’aparició: Nick Castle, Dick Warlock, George P.Wilbur, Donald Shanks, Chris Durand, Brad Loree i Tyler Mane, en la seva edat adulta, i Wil Sandin, Daeg Mane i Chase Vanek, interpretant la infància i la joventut.
Hill i Carpenter, a més de crear un personatge bastard entranyable (qui no li voldria fer una abraçada?), van marcar una manera de fer cinema de terror. Fins aquell moment semblava que tot estava inventat, què van fer diferent? Doncs van aconseguir construir un clima asfixiant amb poca cosa: música hipnòtica i ritme pausat. Aquesta barreja crea moments de por inimaginables anys enrere, com per exemple que una tanca vegetal de boixos ens faci venir taquicàrdia o que cada vegada que pengem una camisa veiem una arma de destrucció ocular. Com sol passar a totes les pel·lícules d’aquest gènere, les seqüeles es tornen més violentes, amb més sang, amb el preu de perdre l’atmosfera de l’original. Això, que ens explicava brillantment Wes Craven amb Scream, també succeeix en totes les parts posteriors de Halloween, sobretot en el remake per part de Rob Zombie que obviaré de comentar extensament. Només destacar l’originalitat en l’inici de la primera part de la versió nova, buscant una explicació a la bogeria del jove Michael Myers, a partir d’aquí en Zombie navega a la deriva a la que ens té acostumats.
Vull acabar parlant dels companys de viatge de Michael Myers. Primer el Doctor Loomis, un exemple perfecte de l’ambigüitat generada quan es
coneix un assassí i s’admira i s’odia alhora. Primer havia de fer el paper Christopher Lee, que ho va rebutjar, i finalment va ser interpretat, perfectament, per Donald Pleasence en la versió original i parodiat convertint-lo en un pallasso per Malcolm McDowell en la més recent. Pel final he guardat a Jamie Lee Curtis, filla de Janet Leigh i Tony Curtis, que va debutar amb Halloween (1978) en el paper de la Laurie Strode, víctima perseguida fins a la sacietat per en Myers. Després també participaria en tres parts més de la saga. La seva fragilitat física, els crits eixordadors i la tendresa d’aquesta noia, verge i preocupada per la gent del seu entorn, configurava l’exemple de bona nena que tot pare hauria volgut tenir per filla. Veure-la patir sense poder-hi fer res, és un part essencial per entendre l’èxit de la saga. Jo diria que en Michael, en el fons, s’hi acaba enamorant (tot i que podria ser la seva germana), perquè en ella hi veu la innocència que li va ser negada a la infància.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1