D’aquella memorable pel·lícula sobre Alexandre el Gran (o Alexandre el Magne) que ens va regalar ara fa uns anys Oliver Stone recordo perfectament una escena en què el protagonista (interpretat per Colin Farrell) s’enfronta als seus enemics amb la cara completament ensangonada. Aquella imatge icònica, que remet a un altre personatge il·lustre amb la cara banyada en sang com és el coronel Kurtz de la no menys estimada Apocalypse now, em va revenir a la memòria mentre disfrutava del tram final del darrer capítol emès de The walking dead, Try, concretament quan Rick, més unchained que mai, es dirigeix als alexandrins (curiosa similitud, no m’ho negareu) amb el rostre desencaixat i tenyit de vermell per l’hemoglobina esquitxada del combat que acaba de tenir.
Una confrontació memorable dins la mitologia TWD, antològica per rabiosa i salvatge, que no ha fet altra cosa que apujar més el llistó d’una sèrie que en el seu tram mitjà va decaure fins a límits imperdonables i que des que s’ha centrat en l’escenari d’Alexandria no ha fet més que guanyar interès. Parlem de quan Rick, després de colpejar-se a matar amb el doctor Pete (que, recordem-ho, maltracta la seva pobra família i sobretot Jessy, per la qual Rick sent una certa atracció), proclama com aquella llegendària figura que va conquerir mig món a l’antiguitat que a partir d’ara ell governarà a la seva manera la ciutat, idíl·lica però summament dèbil davant del terror real de l’avenç dels zombis a la zona (una invasió de la qual parlarem més endavant). Per si no us queden clares les similituds amb el rei macedoni, reviseu algun escrit sobre ell com el de l’historiador Robin Lane Fox, que en diu: “Alexandre va ser un gran conqueridor que va aconseguir integrar ciutats i territoris promovent la incorporació de l’exèrcit als pobles conquerits i incloent els pobles conquerits al seu nou regne, amb mà de ferro i sense opció de rebel·lar-se…”. I com deia una altra il·lustre figura: “No hase falta disir nada más!”.
El debat de Rick amb Deanna, que ja està clar que sap que la va cagar el dia que va deixar entrar dins les portes del seu regne el grup del xèrif, és el detonant d’una tensió que fa dies percebem entre dues maneres de veure i sobretot fer: d’una banda, emprendre mesures extraordinàries de caire dictatorial i aplicar lleis marcials per sobreviure en un “món real” on ja res és el que era, com bé defensa Rick, i, de l’altra, continuar com si res hagués passat i mantenir l’ètica i la moral impertorbables per salvaguardar les últimes espurnes d’humanitat que resten, ni que sigui en una mena d’oasi, com proclama la hippy happy flowers de la Deanne. Un debat ideològic que ens convida a rumiar, i encara més quan semblava que Rick faria el primer pas, però la coi de la Michonne atura en sec noquejant Rick d’una estomacada i així oferint-nos un cliffhanger de llibre que no fa més que convidar-nos a devorar amb impaciència l’últim capítol doble final de temporada d’aquesta propera setmana.
La veritat és que la vida quotidiana, pacífica i aparentment idíl·lica d’Alexandria no s’aguanta per enlloc. Lluny queden aquelles festes de galetes i passejades pel poble, malgrat que alguns del grup facin encara l’esforç d’integrar-se. Com en Glenn, que, tot i haver vist com per culpa dels maldestres alexandrins Noah era esbudellat pels afamats walkers i falsament acusat per la mort del fill de Deanna, encara somia conviure en aquest maleït lloc. Maggie, presagiem que ben aviat seràs vídua i molts de nosaltres que ho celebrarem doblement. També Carl sembla estar pillat per Alexandria; bé, i també per aquella joveneta que corre pels boscos alegrement com una Caputxeta inconscient dels perills que amaga. Bé, s’ha de dir que va armada amb un ganivet amb una fulla que un servidor sospita (o serà una pista falsa?) que pot fàcilment deixar marques al front dels morts vivents com els que fa dies estan apareixent misteriosament per la zona…
Però no tots són tan ineptes com el noi dels ulls ametllats. Carol continua planejant a l’ombra i enviant missatges subliminals en forma de pastís de macarrons gratinats. Sasha, la nostra franctiradora, ja completament desbocada, no s’integra i fa com El caçador de Cimino prenent el camí del gallet fàcil i a punt del suïcidi. I, incorporant-se en aquest grup dissident, Rosita i Michonne, a les quals revenen els traumes de la guerra i que es replantegen si estan perdent el temps aquí. Realment pot una samurai viure sense la catana a la mà?
Per a enigma, el que Daryl i Aaron persegueixen explorant pels boscos propers i descobrint més walkers marcats amb la “W”, que no pot ser de Walker perquè només el grup de Rick els anomenen així. Potser “W” de wolves (llops), d’alguna secta o banda propera, com algú a la xarxa està augurant? El cas és que aquests cadàvers marcats estan atraient els zombis en manada als murs d’Alexandria, com el darrer que troben, una dona lligada a un arbre amb la budellada per fora, tal com practicaven els indígenes de Ruggero Deodato a Holocausto caníbal.
S’acosta la fi d’Alexandria, però tranquils, no pas la de Rick el Gran.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn