Si hi ha un gènere en què els britànics són els amos i es senten còmodes és en el que podríem anomenar comèdia de lluita social. Són sèries o pel·lícules que solen estar ambientades en el període que va des dels anys seixanta fins a les acaballes dels vuitanta o principis dels noranta i se centren en la lluita d’algun col·lectiu maltractat socialment per intentar millorar la seva vida després d’haver estat víctimes d’una retallada brutal dels drets i llibertats durant els anys més negres de la història del Regne Unit. Sèries com ara EastEnders (Gent del barri) o pel·lícules com Brassed off (Tocando el viento), The full monty o l’aclamada Billy Elliot en són un clar exemple. L’última a arribar a les nostres pantalles ha estat la inspiradora Pride.
Al 1984 Margaret Thatcher en la seva lluita contra el moviment obrer comença a tancar mines al Regne Unit i el sindicat de miners convoca una vaga indefinida. Al mateix temps la sida arriba a les illes i causa una gran alarma social.
Pride ens acosta a la curiosa aliança que es va formar a mitjans dels anys vuitanta entre un poble miner de Gal·les i un col.lectiu de joves activistes gais i lesbianes de Londres en el marc de la gran vaga minera del 1984. Tot comença durant la Marxa de l’Orgull Gai de. 1984 quan Mark Ashton (activista gai) i amb ànima de líder, s’adona de les similituds entre les repressions als vaguistes miners i les que pateix la comunitat homosexual. Decideix animar els seus amics a donar suport als miners sota les sigles LGSM (Lesbian and Gays Support the Miners) i comencen a recaptar fons, sense ajuda de ningú més, a favor del sindicat de miners esperant aconseguir d’aquesta aliança el reconeixement de les respectives causes. Però no només no aconsegueixen el reconeixement sinó que per contra es troben que el gran sindicat refusa la seva donació avergonyits que se’ls relacioni amb la comunitat gai. A partir d’aquí, entossudits a lluitar per als vaguistes decideixen posar-se en contacte amb els miners fins a aconseguir que algun petit sindicat accepti la seva ajuda i entren finalment en contacte amb la petita localitat d’Onllwyn al sud de Gal·les.
Tenim un petit poble de miners de Gal·les i un grup de gais i lesbianes de la gran Londres amb el xoc ideològic i cultural que podria haver desencadenat el drama en un clima d’incomprensió i por de conseqüències negatives, però Pride ha optat per mostrar-nos l’altra cara de la moneda. Amb aquesta base se succeeixen una sèrie de situacions de contrast que ens porten des de l’escena més còmica a l’emotivitat més desbordant, tot perfectament equilibrat i amb un origen clar, una gran i curiosa amalgama de personatges d’associació improbable fent força tots junts per una causa comuna.
Pride és una pel·lícula plena de contrastos que van des de la diferència en la procedència i l’estil de vida dels seus protagonistes fins a la genial combinació entre el colorista i divertit barri de Candem amb l’ambient fred i gris de Gal·les. És una cinta coral en què podem trobar tots els tòpics representats en els seus personatges, amb l’objectiu de situar-nos en el context històric però amb una mirada actual i utilitzant la força de l’enteniment entre tots aquests rols tan diferents per aconseguir destruir les barreres dels prejudicis.
Amb un bon planter d’actors, on descobrirem alguna cara coneguda que dóna vida a un tipus de personatge molt allunyat del que ens té acostumats, i una excel·lent BSO (que farà les delícies dels que tenim una edat) Matthew Warchus (director) i Stephen Beresford (guionista) han aconseguit una pel·lícula divertida, simpàtica i emotiva capaç de connectar fàcilment amb l’espectador ja que tothom es pot sentir fàcilment identificat amb algun dels personatges. Una pel·lícula que desprèn una positivitat que et fa sentir viu i amb ganes de menjar-te el món i que aconsegueix que quan surts del cinema tinguis ganes de fer pinya amb els teus iguals o els teus diferents en favor de la causa comuna en un context i circumstàncies actuals que tristament ens recorden algun episodi de la història que acabem de veure. Hi ha qui dirà que Pride és tòpica i emocionalment manipuladora, i potser tindran raó, però jo prefereixo quedar-me amb el seu missatge d’obrir-se al món per compartir amb els que són diferents a nosaltres ja sigui per raça, cultura, edat o orientació sexual abans que quedar-nos mirant el món des de darrere de la barrera.
Així que sortiu al món, feu pinya i aneu a veure Pride! No en sortireu decebuts.
Autor: Fatima Deulofeu
Administrativa i cara visible dels Serveis Socials de l'ajuntament de Blanes. Serièfila i cinèfila per vocació. Dormir està sobrevalorat i la vida social també. So say we all!
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/AlfdeVe
- Facebook: https://www.facebook.com/fatima.deulofeu