Cormac McCarthy és un dels escriptors americans que més bones adaptacions ha donat al cinema els últims anys. All the pretty horses (2000), No country for old men (2007) o The road (2009) són el perfecte fruit de la simbiosi entre cinema i literatura que l’espectador més exigent busca a la sala, fent que, en la majoria dels casos, la visualització del film acompanyi a la lectura del llibre o a l’inrevés, fenomen només comparable amb les novel·les i històries curtes de Stephen King, adaptades automàticament a la pantalla, sigui petita o gran, amb èxit gairebé assegurat.
Salvant distàncies sobre la qualitat literària amb Stephen King, que aquí no toca analitzar, McCarthy ha mantingut una trajectòria estilística que s’ha mogut entre els límits de la ciència-ficció apocalíptica, el terror i la violència pura i dura del midwest americà sense que els benpensants dels cànons literaris el col·loquin dins de la fatídica caixa d’escriptors dels gèneres marginals de l’horror o el fantàstic, tantes vegades injustament menystinguts per les elits intel·lectuals que encara planegen sobre l’estratosfera antibastarda del nostre planeta Terra.
Però parem de criticar. Pels que coneixeu en profunditat l’obra de McCarthy sabreu que els seus dos llibres més impactants i que surten a les llistes dels més violents i escabrosos de la literatura americana són Blood Meridian (1985) i Child of God (1973). Sí, ho heu sentit bé, American psycho, de Bret Easton Ellis, és un conte de fades al costat d’aquests dos artefactes literaris. Child of God l’hem vist en pel·lícula ara. La pena ha sigut que no s’ha estrenat als cinemes dels Estats Units ni tampoc la veurem a les grans pantalles del nostre país.
El pare de tot plegat ha estat James Franco, actor dedicat ara a la direcció d’obres literàries difícils de traslladar en llenguatge cinematogràfic com Mentre agonitzo (2013) i El so i la fúria (2014), i que es veuen amb interès pels que som seguidors de William Faulkner, l’escriptor d’Oxford, Mississipi.
Child of God és una bona pel·lícula. Espereu imatge sobre diàleg i molta violència amb un assassí en sèrie atípic inspirat en Ed Gein, i penseu que James Franco ha entès com representar la simbologia del llibre en plans i muntatge que discorren amb naturalitat dins d’una trama salvatge molt propera a The woman (2011), de Lucky McKee.
El treball de l’actor principal, Scott Haze, és simplement impressionant. No només com a boig homicida brut i llardós, sinó també quan expressa els seus sentiments com a fill de Déu, esguerrat i furibund, com un animal despietat, a les muntanyes Appalachian, zona zero dels hillbillies de Deliverance (1972), el gran film de John Boorman.
Pels que encara tenen dubtes sobre el treball del senyor Haze, penseu que es va passar tres mesos menjant peix i pomes i dormint en una cova amb ratpenats de Tennessee i va baixar dels 88 als 68 quilos de pes. La preparació extrema del seu personatge es pot comparar amb la de Robert de Niro de Taxi driver, en què l’actor es converteix en allò que representa al film, aïllant-se completament del món que l’envolta.
Child of God ja és un ferm candidat que cal votar en les llistes bastardes dels millors films del 2015 i que tanta polèmica creen a causa de la inexistència de la seva estrena en sales per a públic de cinema, i queden orfes de votacions, un tema injust del qual potser haurem de parlar en un altre article.
Si em deixen, és clar. Tot s’ha de dir.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo