Molt abans de l’era digital, hi havia un temps, una època analògica, en què els joves ens passàvem hores i hores al cinema (sí, aquell lloc on la pantalla encara era més gran que la de casa). O, en tot cas, remenant entre les estanteries d’uns llocs que anomenàvem videoclubs, una mena d’establiments d’on, a través d’un règim de lloguer, podies emportar-te a casa una cosa que en dèiem videocasset i que n’hi havia de diversos formats (els més comuns eren el VHS, el 2000 i el Betamax, el millor, però que només alguns pocs pringats com un servidor teníem a casa), en els quals hi havia gravades aquelles pel·lícules que s’havien projectat (o no) als cines. Parlem dels gloriosos vuitanta i, com a molt, principis dels noranta, temps dominats pel cinema de gènere i en què l’anomenada Sèrie B feia tant furor que tot sovint captava el nostre interès per sobre de les grans produccions. Per això en dèiem films de culte.
Us en recordeu? No? Doncs que desgraciats que sou! Els que sí, entendreu per què Els Bastards, almenys en el meu cas, reinvindiquem aquest film que es titula The guest i que no hauria de passar desapercebut, ara que finalment s’ha estrenat als cinemes (encara en queden) i a les plataformes digitals.
El film és obra del duo Adam Wingard (director) i Simon Barrett (guionista), autors d’aquell gore indie titulat A horrible way to die i l’aplaudit survival animat amb màscares animals You’re the next. Aquí, fan un gir per concebre una action movie tipus “enemic a casa” que no deixa de ser un nou homenatge al cine de gènere i de Sèrie B, amb un format de thriller 80’s al més pur estil de Cristine o Assalt a la comissaria del Districte 13 de l’estimat John Carpenter (agenolleu-vos en sentir el seu nom, si us plau). Un referent ineludible tan bon punt arrenca i aparèix el títol de la pel·lícula (la tipografia ho delata), i al llarg de tot el metratge amb una banda sonora marcada pels sintetitzadors que hauria firmat el mestre.
Tot comença quan la família Peterson no viu el seu millor moment. El primogènit del clan ha mort en combat. I en ple dol, algú truca a la porta de casa. És en David, que segons diu va ser amic i company de l’enyorat militar caigut en combat. Sembla bon nen i és convidat a quedar-se. Primer per una nit, després per dues… i ja tenim el dimoni seductor dins de casa.
El resultat és una pel·liculeta macarra, divertida i inquietant que et teletransporta immediatament a unes sensacions cinèfiles que no experimentàvem des dels temps del VHS (bé, o, com en el meu cas, el Betamax) o, com a molt, des que Neil Marshall (Dog soldiers, The Descent, Doomsday…) també feia els seus primers passos rememorant el cinema de Carpenter. I per ser justos, també cal reivindicar l’elecció de Dan Stevens, l’autèntic convidat d’honor a aquest festival vuitanter. I això que a l’actor anglès encara li tenia maleïts els ossos des d’aquell episodi nadalenc de Dowton Abbey en què de cop i volta el seu personatge (en Matthew) moria en un accident sobtat que ens va deixar a més d’un commocionat (prou per haver deixat la sèrie per sempre més). Ara, vista The guest, ho entenc tot, Dan: ho vas fer per ressuscitar artísticament i així poder-nos convidar a aquesta gran festa retro. Gràcies!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn