Molt ha plogut d’ençà que l’any 2003 es produís un dels atemptats més grans en la història del cinema: l’adaptació a la pantalla gran de Daredevil per part de Mark Steven Johnson, un inconscient a qui el món faria bé de treure la càmera de les mans, ja que fins i tot va donar sentit existencial a les dues pel·lícules de Batman dirigides per Joel Schumacher. Poca broma. Després de dotze anyets ja tocava una mica de redempció.
En aquests darrers temps, molts hem pogut gaudir de les discutides joies cinematogràfiques de Nolan, de les cinc temporades de The Wire i de les pel·lícules que fins ara Marvel ens ha servit en safata des que Iron Man es construís l’armadura pels voltants de l’any 2008. Cito aquestes obres, senyores i senyors, ni més ni menys per la influència o relació que tenen amb el monstre que Mr. Drew Goddard ha creat: La millor adaptació d’un còmic en la història de la televisió fins al dia d’avui, si més no per mi, que ara mateix no tinc ganes de discutir.
Daredevil per a iniciats
És probable que molts de vosaltres, amigues i amics bastards, no coneixeu en profunditat el protagonista de la sèrie, però si voleu un resum mínimament concís, podríem dir que Matt Murdock (A.K.A.Daredevil) és un vigilant justicier d’arrels proletàries creat per Stan Lee i Bill Everet l’any 1964. El noi viu a Hell’s Kitchen (un barri deprimit de Manhattan) i pateix de ceguesa des dels deu anys, quan el vessament d’un producte químic que transportava un camió va afectar als seus ulls mentre salvava a un home de ser atropellat pel vehicle.
En Matt és catòlic i d’origen irlandès, tot i ser fill únic. Confessar-se el relaxa més que fotre un clau. L’home darrere la màscara és bàsicament un pobre noi turmentat per la mort d’aquell qui més s’estimava (típic de la tradició judeocristiana) i dotat amb habilitats sobrehumanes que esmolen els seus sentits i l’hi atorguen un sisè. Quan pitjor ho estava passant després de la mort del seu pare, comença a ser entrenat per l’Stick, que no és un pal d’hockey, sinó un invident que reparteix amb molta habilitat, alhora que demostra ser molt fan dels ninjas i espartans com a concepte.
Anys més tard i graduat per la facultat de dret, el nostre amic adopta la justícia com a ideal i comença a regalar de manera altruista hòsties com si fossin pans de pagès en les seves estones lliures, que no són poques, però també a encaixar-les com el seu pare l’hi havia ensenyat: amb estil, molta dignitat i per què no dir-ho, altes dosis d’estoïcisme.
En definitiva, en Matt és un bon jan. Tanmateix, si el voleu conèixer millor, només haureu de veure aquests 13 episodis. Què el voleu conèixer en profunditat? Llegiu i gaudiu l’obra que va escriure i dibuixar Frank Miller durant els anys 80. Simple.
El Daredevil de Netflix, una sorpresa majúscula
Ara que penso, ja seria hora que anéssim una mica al gra. Ens trobem davant d’una sèrie creada i executada amb molta cura, atmosfèrica, amb un arc argumental ben teixit i fonamentada en un gran guió replet de bons diàlegs, el qual ens relata l’origen del diable de Hell’s Kitchen a partir de la posada en marxa del despatx d’advocats Foggy and Murdock.
La història, tot i ser coral en gran mesura, es fonamenta en els personatges centrals, dues joguines trencades molt influenciades pels seus pares i amb dues maneres ben diferents d’entendre la vida. D’una banda tenim el nostre heroi Matt Murdock —gran, Brian Cox—, que vol netejar de merda el seu barri. De l’altra a Wilson Fisk (A.K.A. Kingping) —immens Vincent d’Onofrio—, el seu antagonista i un megalòman mafiós que té comprada la meitat de Hell’s Kitchen. Tots dos es mouen des de les ombres i tenen un objectiu, fer realitat el seu somni.
Per part del Matt’s Team tenim a en Foggy Nelson, el soci i millor amic d’en Matt interpretat per Elder Henson i a la guapíssima a la vegada que intrèpida Karen Page encarnada per la Deborah Ann Woll. També col·laboren amb la Daredevil’s gang l’àngel del diable, la infermera Claire, a la qual dóna vida la Rosario Dawson i en Ben Urich, un honest periodista d’un diari local a qui l’actor Bondie Curtis-Hall imprimeix un punt entranyable.
Per l’altra banda, les hordes de la Fisk’s army de Kingping estan capitanejades pel seu assistent/sicari i el seu blanquejador de diners, als quals donen forma respectivament els actors Toby Leonard Moore i Bob Gunton. També seria just destacar l’important paper reservat per la única persona que entendreix el cor de pedra del magnat, la captivadora Vanessa Mariana, magistralment interpretada per l’actriu Ayelet Zurer. És un detall important a tenir en compte el poder que posseeix la penya del grassonet i la relació directa que té aquest amb la col·lecció multicultural de màfies diverses, així com amb part dels poders polítics i fàctics més execrables. Quasi res.
Tots aquests personatges que us he esmentat per sobre en els darrers paràgrafs dibuixen el mosaic d’una trama èpica que malauradament ens recorda moltes vegades a la realitat actual d’una societat malalta, la qual avantposa els interessos i béns materials a les persones; d’una civilització on cada vegada més, valors com l’egoisme es pretenen situar per sobre de la dignitat de molts.
Drew Goddard juntament amb els seu equip creatiu, ha aconseguit sense adaptar-lo de manera rigorosa, captar la intenció i l’atmosfera que Frank Miller compongué pel diable de Hell’s Kitchen a principis dels anys 80, elaborant una narrativa detectivesca i dramàtica de vigilants disfressats.
En resum, Daredevil és cinema pensat per a la televisió, amb un bon eix argumental, brillants diàlegs i interpretacions, unes coreografies de lluita brutals i el més important, un missatge clar a la vegada que actual: els pobres diables estem començant a enfadar-nos força. Així que si us considereu diables indignats i voleu gaudir, aquests tretze episodis són per vosaltres.
Ja per acabar, m’agradaria dedicar aquest post al meu Jack “Battlin’” Murdock particular, la persona que fa trenta anys abans d’agafar un tren per marxar lluny a treballar, em va posar el Daredevil de Miller a les mans i que malgrat tots els cops, encara és en peu.
