Als guionistes del món mundial sempre els ha agradat sucar pa amb les relacions de parella. La complexitat d’allò que en diem amor, la química que sorgeix entre les persones, l’irresistible plaer que provoca el sexe o, simplement, la voluntat d’establir companyia per combatre la por de la soledat, dóna molt de si. Tant, que des de temps immemorials se n’han escrit innombrables històries, s’ha representat als escenaris en incomptables ocasions i ha donat peu a nombroses pel·lícules. I a la televisió continua sent un dels motors principals que alimenten la programació, sigui a través dels inacabables fulletons del migdia o de les millors sèries de ficció.
A TV3 s’acaba d’estrenar Cites, la versió catalana de l’anglesa Dates, una sèrie que narrava nou trobades entre parelles que es coneixien a través d’internet. En aquesta lliure adaptació nostrada la pluralitat de cites creix exponencialment i la xifra es dispara a 26 cites entre 24 personatges (hi haurà algú que repetirà, suposem), les relacions dels quals es desgranaran al llarg de 13 episodis. Barcelona, visualment enlluernadora, és el 25è personatge.
El mapa de relacions humanes serà divers i cuit a diferents temperatures, i, vist el primer capítol, pot donar per a molt. En la primera trobada, de to tragicòmic, ens presenta dos personatges antagònics: un macarra tatuat (Isak Férriz) i una pija estirada (Bea Segura). Immediatament observem com, a priori, la cosa entre ells dos no pot sortir bé de cap manera, però, com sempre, per art i màgia dels guionistes, descobrim que certs detonants poden desencadenar els mecanismes del magnetisme i provocar que dos pols oposats s’apropin. Se’n diu física. A partir d’aquí s’estableix entre ells dos un divertit joc de veritats i mentides en què els diàlegs marquen el ritme i el càsting hi té molt a dir. No cal dir que el tatuador aconseguirà marcar-li el cor a la noia, demostrant que les aparences sovint enganyen. La complicitat de la seva filla, amb aquella mirada final tan entendridora, també hi ajuda molt, és clar.
D’altra banda, i encreuant-se, es teixeix la història que inicien una filla de papà aparentment innocent (Júlia Molins) i un pringat amb el cor trencat (Biel Duran). Aquí el gir de guió ens arrossega a una situació més amarga, on res és el que sembla i tampoc tenim ni idea d’on ens portarà. L’amor pot ser cruel i algunes persones, encara més.
Després d’aquest bon punt de partida en volem més, perquè ja sabem que el bo de Polseres vermelles era en Pau Freixas, el creador d’aquesta cita que ja tenim fixa els dilluns a la nit.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn