Confessa l’australià George Miller (1945) que quan va rodar Mad Max el 1979 poc es pensava que la pel·lícula, concebuda després d’un rodatge qualificat de “demencial”, tindria més interès més enllà de les Antípodes. Poc es pensava que aquella bogeria postapocalíptica protagonitzada pel desconegut Mel Gibson no només traspassaria fronteres, sinó que li obriria de bat a bat les portes de Hollywood i l’inici d’una saga que ha donat peu a dues seqüeles i una mena de reboot que avui, 30 anys després de l’última entrega, s’estrena a les pantalles havent creat una gran expectació. Almenys per als vostres il·lustres Bastards i més concretament a un servidor i al seu fan number one, en Víctor González, que properament us oferirà la crítica de la nova entrega i un article en què parlarà de les influències d’aquesta franquícia aussie.
Com que 30 anys són un terç de vida i la memòria ja us comença a fallar, i perquè segurament molts de vosaltres no teniu ni idea de qui coi és Max Rockatansky, us fem cinc cèntims de quina és l’aportació cinematogràfica de Mad Max.
Mad Max, salvajes de autopista (1979)
Només per la seqüència d’obertura, amb aquell so eixordador de cotxes i motos perseguint-se en una futur distòpic on l’Apocal·lipsi ha provocat que la gasolina sigui el bé més preuat i les bandes de motards salvatges, el factor més temible per a la pèrdua de les darreres escletxes d’humanitat, Mad Max es mereix estar a totes les antologies del cinema de ciència-ficció. Parlem molt de Blade Runner, jo mateix, però aquest film de sèrie B va marcar abans les pautes estètiques de moltes produccions posteriors de la dècada dels vuitanta, amb aquell aire entre punk i glam, grunge i cuir. Tot banyat amb una violència gairebé irracional, com marcaven els cànons de l’època. Es diu que George Miller va donar el paper a Mel Gibson quan es va presentar al càsting amb morats a la cara per la baralla que va havia tingut la nit abans després d’una copa de més. Si és així, mai una ressaca hauria estat tan profitosa.
Mad Max 2: El guerrero de la carretera (1981)
Qualificada “S” a l’època (no per eròtica sinó per la violència explícita que contenia, segons els censuradors espanyols), alguns no la vam poder disfrutar al cinema fins anys després. Aquí el to de neowestern sobre rodes és ja explícit i Miller va demostrar que allò que “mai segones parts foren bones” és de les bestieses més grans que s’han sentit en boca dels crítics. Aquesta és una verdadera obra mestra del gènere, pura fibra, pur múscul cinematogràfic que marcaria el corpus millerià. Encara molts ens empalmem quan recordem imatges i seqüències d’aquell film d’acció estèticament més vuitanter i marcat per l’assetjament dels salvatges capitanejats pel ferotge Humungus i el desquiciat Wez, que amb aquella cresta mohicana remet evidentment als indis, i la defensa aferrissada de Mad Max prenent les regnes d’una caravana de colons supervivents, entre ells un petit salvatge que fa estralls amb un bumerang letal.
Mad Max: Más allá de la Cúpula del Trueno (1985)
Molts la consideren un pèl infantil perquè la coprotagonitzen la Tribu dels Nens Perduts, fills d’un avió de supervivents. Certament la violència es modera, però així permet que molts més espectadors descobreixin l’univers Mad Max. La pel·lícula és molt bona i evoluciona als looks tribals i neoromans, amb aquelles lluites de gladiadors sota la Cúpula del Tro on mana la iaia del rock, la gran Tina Turner. El Maestro Golpeador que carrerga un nan a les seves espatlles és un dels personatges emblemàtics, i bizarre, s’ha de dir. Aquí descobrim que la vena solidària de Max es desferma a mesura que el seu cor s’entendreix amb els nens que protegeix. Que dels pets dels porcs se’n faci energia (gas metà) també és de les grans aportacions a la meva cienciologia personal. Gràcies, Max!
Max Rockatansky
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn