Baixo les cames de sobre la taula de roure americà i m’aixeco de la butaca de pell mandrosament. El cap em dona voltes, encara, després de la reunió maratoniana d’ahir a la nit amb la resta de Bastards. El millor per a la ressaca sempre ha estat un bon got de whisky irlandès sense gel. Me’n poso un parell de dits, suficient per aquesta hora del matí. La mà a la butxaca per treure el paquet de Lucky Strike. Cigarret a la boca, l’encenc i vaig combinant una calada amb un tastet del líquid dels déus. Miro per la finestra la immensitat de la ciutat. Penso en la gent que deu estar a casa seva, vivint una vida buida, sense objectius, amb la inèrcia que imposa la societat actual. I mentre miro, em sento gran i petit alhora, em sento agraït amb el món per haver pogut gaudir de Mad Men i em sento orfe perquè se n’ha anat. Mentre el fum m’omple els pulmons i noto com la beguda escalfa el meu interior, em vénen al cap unes escenes inoblidables (música onírica).
Quin moment tan gore i espectacular el del talla-gespes (episodi 6, temporada 3). En el despatx de Sterling and Cooper reben la visita del nou soci anglès. Aquesta rebuda coincideix amb una festa, amb alcohol, és clar, i els nous propietaris s’hi afegeixen. Però no comptaven amb la presència d’un talla-gespes, regal del fabricant com a nou client dels publicitaris, i amb les ganes de conduir-lo d’una secretaria que acabarà triturant el peu del jove soci anglès, que tornarà al Vell Continent i deixarà la firma tal com estava.
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=iEh7xyRAteY” /]
També em ve a la memòria (glop de Jameson, per donar més profunditat a l’assumpte) la figura de Roger Sterling, possiblement el personatge més bastard i, per què no dir-ho, que s’ho ha passat més bé en totes les temporades de Mad Men. Tot i patir del cor, una mica més i s’hi queda, els excessos alcohòlics i de tota mena són els seu modus vivendi. Les coses que li agraden les agafa, la Joan, el whisky, el tabac, les drogues, la secretària, i mentre viu entre tots aquests vicis és l’home més feliç de la terra. Mentre està casat amb la Jane, aquesta li demana que participi d’una sessió amb la seva psicoterapeuta (episodi 6 temporada 5) en què prendran LSD acompanyats d’altres persones. D’aquesta manera, veuran el seu ésser interior més profund i sabran si s’estimen de debò. L’escena és una clara demostració que el cinema de David Lynch és degut, en part, als estupefaents.
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=GpWlKCfSPcU” /]
Realment, la vida dels personatges de Mad Men i els Bastards tenen moltes coses en comú, sobretot treballar poc i molta festa. Us en recordeu, de la festa d’aniversari d’en Don? En Dorca segur que sí! Primer episodi de la cinquena temporada que arrenca amb força i sensualitat: el ball de la Megan Draper, dedicada a en Don i que fa caure la baba tots els espectadors, i alguna espectadora. Ai, el Zou Bisou Bisou!
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=ngf2zHq4FEI” /]
El cervell va de pressa, el mam hi ajuda, i d’una cançó salto a una altra ràpidament, The Best Things in Life Are Free, li canta en Bertram Cooper després de morir, el dia que l’home arriba a Lluna, en un capítol que dónava per tancada la primera meitat de la darrera temporada, és a dir, la setena, de Mad Men.
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=FKgPTkIulEI” /]
Es fa tard. Millor que torni a la feina. Apago el cigarret al cendrer de marbre, endreço el got, no gaire lluny, m’assec a la butaca i torno a posar els peus sobre la taula de roure. Mireu si n’és, de dura, la vida! Repenjo el cap al respatller i m’adormo amb l’última imatge de Mad Men. Es dibuixa un somriure a la meva cara recordant tot el periple d’en Don Draper, un home envejat per tots de principi a fi.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1