Wayward Pines està cridada a ser la gran sèrie del 2015. Almenys així ens la venen. Però d’aquí a la sensació de déjà vu que desprèn hi ha molta distància. I això que té tots els ingredients necessaris per atraure l’interès dels serièfils, i ja no diguem d’Els Bastards, autèntics malalts en sèrie (o és malalts de sèries?).
En primer lloc, entre els al·licients destaca un nom propi: M. Night Shyamalan, tant com a productor de la sèrie com a director del capítol pilot, aquell destinat a enganxar-te per la jugular i no deixar-te. És el seu salt a la televisió i, per què no, la seva redempció amb molts cinèfils que el trobem a faltar des que va filmar la seva última obra interessant, La jove de l’aigua (sí, ja em podeu insultar, inclosa aquesta). En segon, té un càsting excepcional, encapçalat per intèrprets de la categoria de Matt Dillon, Melissa Leo, Terrence Howard, Juliette Lewis, Toby Jones, Carla Gugino i Shannyn Sossamon. I en tercer, una trama de misteri al més pur estil Perdidos. Que me’n dieu?
Doncs què voleu que us digui jo? Doncs que el pilot, que ja fa dies que corre per la xarxa, m’ha deixat tan fred com ho va fer l’estrena de Leftovers, a la qual, per cert, hi ha quelcom que em remet. I és que, com ja us apuntava a les primeres línies, el problema principal per mantenir-me empalmat a Wayward Pines és que en tot moment traspua una sensació d’haver-la vist ja abans (com deia, déjà vu, que queda més fru-fru), amb una atmosfera enigmàtica que ens remet des de Lost fins a La cúpula, passant pels Revenants. A tot això cal sumar-hi la recreació del poble del títol: si no sabéssim que David Lynch ha acceptat al final fer un remake de la seva mítica sèrie Twin Peaks, pensaríem que Shyamalan se li ha avançat.
L’actitud dels protagonistes d’aquest poble enigmàtic, on es desperta commocionat i masegat l’agent de policia Ethan Burke (Matt Dillon) mentre cerca desesperadament una col·lega desapareguda, és molt similar a aquell comportament estrany, paranoic i conspiratiu que han transmès els habitants de Shutter island, els sectaris d’El bosc o els ciutadans de Villa Otros de Lost. Shyamalan, que malgrat que juga amb tots aquests elements redundants dirigeix amb convicció l’espisodi, ha declarat que al llarg dels 9 episodis restants aniran desgranant una explicació lògica d’allò sobrenatural que s’intueix. Perfecte, mentre no hi hagi, és clar, referències al llimb…
Tot i que encara hi ha marge per sorprendre i deixar en segon terme la manca d’originalitat, hi ha un altre llast que, per un greu problema meu personal, se’m farà més pesat que una llosa: no suporto Matt Dillon, un etern aspirant que fa grans en expressivitat Ben Affleck i Keanu Reeves. Que ja és dir. I que el showrunner sigui Chad Lodge, autor de Playboy Club, us ho deixo al vostre parer.
Dit això, espero menjar-me amb patates aquest post quan s’acabi la première season i la renovin per demanda popular i amb el suport de les bones crítiques. Prometo fer penitència, si és el cas, i retractar-me d’aquestes primeres males vibracions.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn