‘1992 (Mille novecento novantadue)’ i la consolidació del bon moment de les sèries italianes

Tinc la ràdio posada de fons mentre escric aquest article; al butlletí els sindicats denuncien que les màquines trituradores de paper van a tot drap a determinats ajuntaments i governs autonòmics i s’informa que un delegat del govern a València ha estat arrestat per prevaricació, malversació i suborn. Tot això en un moment en què estan sota sospita de corrupció membres la casa reial, antics presidents de la Generalitat, parlamentaris catalans, tresorers de partits polítics, diputats al Congrés, senadors, alcaldes sindicalistes i dirigents esportius. Gairebé tot està en qüestió.

És fàcil trobar paral·lelismes entre aquests anys i els principis dels noranta a Itàlia, on un jutge, Antonio di Pietro i els seus subalterns, van destapar durant el procés de Mani pulite (Mans netes) una trama corrupta, en la qual els polítics rebien importants suborns a canvi de proporcionar contractes, obres i subvencions. Tot es feia amb un ordre establert i es distribuïa de manera proporcional entre els dos principals partits: el partit socialista italià (PSI) i la democràcia cristiana. El cas es va anomenar Tangentopoli (tangenti significa suborn en italià) i va fer que 1.233 polítics i empresaris fossin condemnats, a més de provocar l’exili a Tunísia del president italià Bettino Craxi.

Ara la cadena Sky Italia ens ha sorprès amb una enorme sèrie inspirada en aquest escàndol, 1992 (Mille novecento novantadue). La sèrie es va crear a través d’una idea d’un dels seus actors, Stefano Accorsi, i ha estat produïda per Alessandro Fabbri i Stefano Sardo (In treatment) i Ludovica Rampoldi (Gomorra).

El pilot arrenca de manera interessant i ens presenta els sis (o set) personatges entorn dels quals gravitaran els capítols i a través d’ells s’aniran describint aquells anys que van canviar políticament Itàlia per sempre més, no només per aquests escàndols sinó també per l’augment de la violència de la màfia (són els anys dels assassinats del jutge Falcone i Borsellino).  Els personatges són tan variats com l’hàbil  publicista televisiu Leonardo Notte; Pietro Bosco, un veterà de guerra que es converteix inesperadament en polític; Luca Pastore, un jove policia col·laborador del jutge Di Pietro; Veronica Castello, una avariciosa estrella televisiva; el corrupte empresari Michele Mainaghi, i, evidentment, el jutge Di Pietro.

Tot comença amb la detenció que va desencadenar el cas, la de Mario Chiesa, del PSI, i partir d’aquí es van desgranant les presentacions dels diferents personatges. Amb aquestes presentacions anem intuint aspectes que seran transcendentals posteriorment, com ara la importància de la televisió en la Itàlia política post-Tangentopoli, l’emergència de partits ultradretans i la idea de molts empresaris de salvar els privilegis que els  proporciona la república italiana, amb un excel·lent paralel·lisme amb la situació que va patir la United Fruit Company a l’Amèrica Central durant els anys cinquanta.

Excel·lentment ambientada, i amb unes formes i una narrativa que no tenen res a envejar a les grans produccions americanes, 1992 ha seguit la petja de les altres dues joies de la cadena que l’han precedit, Romanzo criminale i Gomorra, i ha  demostrat que hi ha vida lluny de la ficció americana. Una gran notícia i un gran thriller que promet ser una de les grans sèries d’aquesta temporada.

Autor: Jordi Dorca

Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.

• Web: http://www.elsbastards.cat/
• Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
• Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta