En els temps actuals, la fantasia és més necessària que mai i continua sent un dels darrers catalitzadors que ens resten per sobreviure. Però què passaria si a més descobríssim que resulta ser regeneradora? I ja que hi som posats, que ens la servissin com a eix vertebrador d’un artefacte narratiu sofisticat i lluminós, elaborat per un equip de talentosos com són Brad Bird (Els Increïbles) i Damon Lindelof (Lost)? Doncs que l’espectacle estaria més que garantit, com succeeix amb Tomorrowland, de Disney. Sí, heu llegit bé, Disney, la companyia que, us agradi o no, ens continuarà farcint de somnis, anys i panys, i que, després d’haver-se passat al Costat Bo de la Força, a més us regalarà per aquest Nadal l’esperada seqüela de Star Wars.
Abans, però, la seva maquinària funciona a ple rendiment amb aquest blockbuster construït sobre els somnis del futur, aquells que de manera alliberadora tenen el poder de fer-nos millors i, per tant, salvar-nos de la inexorable fi de la civilització tal com l’entenem avui dia. Certament Tomorrowland comença mirant enrere (amb Jules Verne i Ray Bradbury com a puntals) i fent retrocedint el cronòmetre fins a l’època de les convencions i parcs temàtics dedicats a la ciència dels anys seixanta, però és només per impulsar-nos a nosaltres, els espectadors, talment com ho fa la protagonista d’aquesta història i sortir llançats volant cap a un futur enlluernador. I esperançador, destinat a redreçar el curs de la història, que tot fa pensar que serà fatídica. I qui ho pot fer, això? Doncs sí, les ments més sàvies del planeta reunides en un món paral·lel; una societat alternativa on els talents i les figures més intel·ligents escollides es reuneixen perquè tenen a les seves mans la possibilitat de salvar una societat abocada a autodestruir-se, sigui amb guerres fratricides o explotant més enllà dels límits els recursos de la naturalesa. I entre elles, una nena. D’aquelles que sempre pregunten. D’aquelles que no es limiten a acceptar un no com a resposta, D’aquelles que sempre volen saber més i mai no en tenen prou. Només ella, descobrirem aviat, és la que pot acabar alterant el que sembla inevitable.
Alguns acusareu Tomorrowalnd de naïf. Cert, i ens encanta. Té un punt aclaparador amb l’allau constant d’idees que proposa i desplega. I ens entusiasma.
Però és que també té uns actors carismàtics. I no només per George Clooney, que resta en tot moment en un pla més secundari, i gairebé de comparsa, per donar corda a dues actrius en estat de gràcia: la magnètica Britt Robertson i l’expressiva Raffey Cassidy. Les reines de la funció.
Té una posada en escena al·lucinant, més Epcot que no pas Disneyland. I si veieu el film m’entendreu.
Té un estil narratiu enèrgic i una gran capacitat per fer-te sentir com un nen gran, tant si ets un adult com si ets un infant. I un poder evocador que ja els agradaria als germans Wachowsky.
Té picades d’ullet i homenatges irresistibles. Amb una recreació de les botigues Forbidden Planet, farcides de material col·leccionista de Star Wars que mataríem per tenir.
I què voleu que us digui, que els robots exterminadors tinguin l’aparença de Cristiano Ronaldo és d’una mala llet que espanta. I ho aplaudim sorollosament, sigui una afortunada coincidència física o no. Per no dir com aprofiten la decadent Ciutat de la Ciència de València per atorgar fisicitat al teló de fons d’aquest món fantàstic. Almenys els haurà valgut una mica la pena, als Fabra, Barberà i companyia, haver-s’hi gastat tants milions aixecant-la.
Tota una sèrie de factors que decanten descaradament la balança al bon espectacle que proposa aquest somni compartit.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn