Fa anys que estem immersos en la roda malaltissa del hype, aquesta mena de moda que t’obliga a defensar o a trepitjar hiperbòlicament pel·lícules, sèries i tot tipus de creació audiovisual en general. True detective, The Babadook o Los Vengadores: la era de Ultrón són alguns dels darrers productes immersos en aquesta roda, propostes normalment defensades amb tanta emoció per un exèrcit de veus dipositàries de la veritat suprema i del coneixement absolut, que la seva mediocritat podria semblar impensable o només perbocada per un proscrit rancuniós i leprós.
It follows, la nova joia del terror que ara ens arriba, és un altre d’aquests films que vénen acompanyats d’una llista d’elogis tan desmesurada que podrien semblar novament impostats. En aquest cas, però, la veritat és que el film atrapa, inquieta, espanta i hipnotitza visualment l’espectador amb una premissa argumental que de tan senzilla que és, fa riure. Com la millor sèrie B, escoltin! I fins i tot proposa més d’una reflexió prou interessant. Sí, podríem afirmar, doncs, que el film és, malgrat alguna sortida de to (algun FX digital totalment prescindible), insultantment superior a la soporífera i buida The Babadook, la que no fa pas gaire era la millor pel·lícula de terror de l’any, segons els entesos. It follows parteix, a més, de tres referents evidents certament molt difícils de superar: John Carpenter, Hideo Nakata i David Cronenberg. Del creador de Michael Myers, mestre entre mestres, adopta l’atmosfera, el ritme in crescendo, la música electrònica retro vuitantera feta amb molts sintetitzadors, i uns meravellosos plans (pseudo)estàtics carregats de tensió extrets d’unes localitzacions que semblen quasi les mateixes de Halloween; del pare del terror de fantasmes japonès, Nakata, pren l’estètica dels perseguidors i la trama fonamentada en una eficient cadena mortal que els protagonistes han d’esbrinar com aturar al més pur estil Ringu, i del psicoanalista del fantàstic per excel·lència, Cronenberg, recupera el sexe com a leitmotiv, com a detonant d’una bogeria epidèmica incessant i contra rellotge que posa sobre la taula més d’una reflexió moral, com en la genial Vingueren de dintre de…
És en aquest darrer punt que el film sembla pronunciar-se i adoptar un missatge de càstig a la pràctica sexual, a la fornicació més frívola, tal com feia inconscientment (o no) John Carpenter a Halloween (quasi totes les víctimes de Myers eren fornicadors desfermats, excepte Laurie Strode). Hom podria pensar, doncs, que el film adopta un missatge conservador (la promiscuïtat és dolenta, t’encomanarà qui sap què que mai més et deixarà de perseguir), però, més enllà de dogmatismes barats i missatges puerils per explícits i pamfletaris, com ara els de la sobrevalorada Shame (Steve McQueen), el cert és que en el film de Mitchell s’entreveu una doble voluntat reflexiva i educadora que suggereix la importància quasi obligada del sexe com a gaudi dins la condició humana, i alhora la seva frivolitat com una de les més pernicioses i malaltisses febleses. En aquesta línia, meravellosa per colpidora l’el·lipsi de Jay, l’adolescent protagonista, a la platja.
No obstant això, el que és realment meritori del film és l’envejable habilitat de Mitchell per combinar tots aquests elements amb savoir faire i oferir-nos, fins i tot, un film de gènere amb segell propi, molt senzill però alhora extremadament eficient i bell. Paraules majors. Molt, molt recomanable.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat