És innegable que els anys 80 van sacsejar l’imaginari col·lectiu a més d’una generació. Sembla una frase típica i tòpica extreta d’un manual de crítica cinematogràfica d’un col·lectiu de cítrics qualsevol però la veritat és que poques dècades han impactat tant a més d’una generació. De fet, la dècada dels 80 va ser l’última que ho va aconseguir d’una manera tan incontestable, i més tenint en compte les grises i depriments dècades que la van seguir. Moltes són les obres, la majoria vehiculades i desenvolupades en major o menor mesura a través d’internet (Basauri Vice, Scalletti: Girona connection o quasi la totalitat de l’imperdible filmografia d’Eskoria Films, per posar alguns exemples més propers), que han sorgit en els darrers anys amb una voluntat evident de reverenciar una estètica extremadament irrepetible, directa i hiperbòlica allunyada dels canons narratius més seriosos i insípids actuals, cinematogràficament parlant. Per molts, els anys vuitanta representen encara els anys daurats del cinema d’acció i del fantàstic. I del porno ‘con pelo de ahí’.
Kung Fury és la cirereta d’aquest moviment de retro reivindicació vuitantera que ja fa —dit sigui de pas— uns deu anys o més que perdura, i m’atreveixo a dir, fins i tot, que és també la seva obra culminant. Un poli renegat mestre del Kung-fu com a protagonista absolut, ‘hackerviatges’ en el temps, dinosaures, víkings, un Thor metrosexual, ninjes, màquines recreatives transformers i terroristes, i uns nazis steampunks comandats per un Hitler que és un mestre Kung-Fürher que vol dominar el món, tot això comprimit en un migmetratge impagable de 30 minutis de durada que són una autèntica delícia visual i adrenalítica mercès a un insultant virtuosisme dels After Effects que, per un costat posen en dubte la qualitat dels CGI de Los Vengadores, i per un altre fan del tot prescindible —aquí sí— un argument lògic gràcies al prisma de l’absurd, del videoclip i a una llista interminable d’homenatges explícits (que són també picades d’ullet al públic a qui va dirigit el producte) als ‘arcade games’, al gore més gamberro, a les explosions, a la violència gratuïta, a les arts marcials, al zoom, a les màquines de fum, a l’oblidada animació 2D i a la música electrònica. A destacar el moment ‘triceracop’, la llegenda del ‘Kung Fürher’ i la conversa sobre bigotis aris entre dos oficials nazis. Si a això afegim, a més, la col·laboració especial i estel·lar d’un rejovenit David Hasselhoff protagonitzant el fantàstic videoclip oficial de l’enganxós tema principal True Survivor, i un videojoc gratuït —Kung Fury, the game— disponible per mòbils, el conjunt és delirantment meravellós. En definitiva: merda vuitantera de la bona que no podreu deixar de consumir fins que us sagnin els ulls!
[sz-youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=bS5P_LAqiVg” /]
L’autor d’aquest inenarrable esperpent és el suec David Sandberg, que fa un any va llençar una campanya de crowdfunding per finançar la pel·lícula amb un tràiler que ja es va convertir en viral i que va recaptar 630.000 euros. El passat 28 de maig, Laser Unicorns, la productora responsable, prèvia presentació del film al passat Festival de cinema de Cannes amb molt bona acceptació (Cannes ja no és el que era), va publicar el film a youtube de manera gratuïta (amb dos collons, escoltin!) potenciant no només la viralitat del tot (10 milions de visualitzacions en només cinc dies), sinó dignificant també els formats que viuen sota l’ombra del llargmetratge, i accentuant encara més la fallida del sistema clàssic d’exhibició per a la creació audiovisual contemporània. Chapeau!
[sz-youtube url=”https://www.youtube.com/watch?v=ZTidn2dBYbY” /]
En definitiva, Kung Fury és un cop de puny sobre la taula, i mai més ben dit. A partir d’aquí dues opcions bifurquen l’horitzó d’aquesta retro reivindicació vuitantera: o el moviment mor víctima dels seus propis excessos, o de les seves entranyes neix un nou (sub)gènere amb autonomia pròpia que exploti al màxim aquest llenguatge narratiu personal, un dels més interdisciplinaris que existeixen i que dóna molt de joc a l’actual cultura d’internet i a la seva creixent interactivitat, com ha demostrat amb matrícula d’honor l’autor d’aquesta obra d’art. Excelsior.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat