A mi Amazon m’ha regalat una sèrie excepcional com Transparent i m’ha donat dos regals inesperats com les més que entretingudes Alpha House (aviat us en parlarem a Els Bastards) i Mozart in the jungle. “Sexe, drogues i música clàssica” és l’eslògan utilitzat per promocionar la sèrie, una comèdia que es va estrenar el passat desembre als Estats Units i que des de fa poques setmanes la podem veure a Canal Plus.
El punt de partida de la sèrie és la substitució al capdavant de l’orquestra simfònica de Nova York d’un veterà director Thomas (Malcolm McDowell), per un innovador Rodrigo (Garcia Bernal), un personatge que està inspirat en Gustavo Dudamel, el director de la Filharmònica de Los Angeles. Aquest vanitós, faldiller i excèntric director, vol implementar canvis molt significatius a l’orquestra i és aquí on comença el conflicte; el més evident és el xoc entre una visió clàssica de la direcció contra una de més avantguardista, però també veiem la por al canvi en aquest sector cultural i la desmitificació de certes imatges preestablertes dels que es dediquen a la música clàssica. Als Estats Units es va criticar que els moviments, posicions i altres aspectes tècnics i musicals que apareixen a la sèrie falten a la realitat, i que la sèrie no reflexa correctament com és aquest món, un clàssic recorrent de tots els oficis quan es veuen retratats a la ficció, però pels que desconeixem el detalls, la sèrie ens mostra uns escenaris i converses desconegudes i molt interessants.
Tot i que en aparença pot semblar una sèrie “d’entre bambalines” més, Mozart in the jungle transcendeix aquesta idea endinsant-se en aspectes més universals com la situació precaria de la gent jove a Nova York (molt semblant a la de la resta del món), les crisis d’identitat i també les relacions amoroses i afectives (aka sexuals), tot això amanit amb gags divertits que a vegades semblen sortits de les comèdies estudiantils americanes, com el “petroònom” (Un metrònom que permet compartir un porro rítmicament) o altres de més elaborats com la classificació dels amants segons l’instrument (musical, no siguin malpensats) que toquen.
La sèrie creada per Roman Coppola, Jason Schwartzman i Alex Timbersi i basada en les memòries de l’oboista Blair Tindall, aconsegueix ser el que crec que pretenia ser, una sèrie entretinguda, coherent, amb guions més que correctes i amb carismàtiques interpretacions com les de Garcia Bernal, Lola Kirk i Saffron Burrows. Una sèrie que m’ha sorprès en positiu, si tenen un moment i no són concertistes, els hi recomano que s’hi deixin caure.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta