En cinema existeixen dues propostes de les quals intento mantenir prudència i distància perquè normalment en surto decebut. La primera són les trames corals, amb multitud de personatges i històries entrellaçades que solen desembocar en un caos sense sentit, com per exemple Crash o Third person, totes dues de Paul Haggis. En canvi en trobem alguns de més reeixides com ara Amores perros i 21 gramos de l’Iñarritu, o les clàssiques de Robert Altman (Vidas cruzadas, El juego de Hollywood) o Atlas cloud, dels germans Wachowski. L’altra proposta que em fa por és una contradicció, perquè soluciona el problema anterior, però fa perdre la sorpresa i l’espontaneïtat (encara que sigui planificada); és la feina de laboratori, la col·locació perfecta en cada moment d’allò que es desitja, el moment adequat per riure, al cap d’uns moments una llagrimeta, dues escenes més i el terror, passen els minuts i tornem a riure per acabar l’obra satisfets perquè hem experimentat una mica totes les emocions, la dosi suficient per sentir-nos a gust. Tot perfecte. Aquesta sensació em tira enrere en moltes ocasions, sobretot quan detecto que m’estan prenent el pèl, sensació que em transmet moltes vegades l’innominable Spielberg en alguns dels seus productes de laboratori, com ara La llista de Schindler o Salvar al soldat Ryan. Massa control, massa repartiment equitatiu d’emocions i el mateix regust de boca quan has acabat.
Ja ho veieu, visc en una contradicció, per una banda demano control i per l’altra vull un caos argumental. Això deu ser la vida, acceptar les pròpies contradiccions. Una de les que ja he acceptat i assumit és la meva relació amb The Wachowskis. Els puc criticar perquè en alguns moments es mostren esnobs, o destil·len cutrerisme, o fan productes avorridíssims com ara Jupiter ascending, però no puc deixar d’estimar-los pel que fan i com ho fan. La trilogia de Matrix, amb les animacions extres, és sublim, acció, lluita, filosofia, amor, trempera, tristesa, por, de tot. Speed racer és un divertiment surrealista carregat de color. Cloud atlas, una injecció d’espiritualitat i d’esperança des de l’art. I ara ens arriba Sense8, una sèrie de Netflix amb els dos conceptes de l’inici del post, una història coral i el treball perfecte del laboratori.
Vuit persones de diversos llocs del món comencen a notar que tenen una connexió entre ells, al principi no saben què els passa fins que aconsegueixen controlar-ho, comunicar-se i ajudar-se entre ells. Mentre això va succeint veiem les seves vides, totes en llocs diferents, cultures diverses i situacions particulars. La cooperació serà la base de la seva supervivència, que finalment potser és el missatge de la sèrie, no ho sé, ja ho veureu.
Més enllà de la trama, el que aconsegueix fer enganxar l’espectador és la barreja de l’univers Wachowski, la força visual de les imatges, la importància de la música (inoblidable moment 4 Non Blondes), l’empatia cap els personatges, l’espiritualitat i les emocions que traspassen la pantalla. Ja ens van demostrar a Cloud atlas que dominaven la història coral i que tenen el laboratori ben equipat, amb complicitats de persones que ja havien col·laborat amb ells i que ara participen a la sèrie, com els directors James McTeigue (V de Vendetta, de qui els germans són els guionistes) i Tom Tykwer (El perfum, Cloud atlas) o actors com ara Doona Bae (Cloud atlas), Joe Pantoliano (Matrix) i Tuppence Middleton (Jupiter ascending).
Els Wachowski deixen espai a Sense8 per a la reivindicació de la llibertat sexual, implicats des de sempre en moviments per a l’alliberament sexual i la igualtat, i també a les referències cinematogràfiques pròpies, i que coincideixen amb la majoria de bastards que passem dels quaranta: Jean-Claude van Damme, Arnold Schwarzenegger fent de Conan, La nit dels morts vivents , de George A. Romero, i altres sorpreses. No us la perdeu, serà una de les sèries de l’any. Paraula de Bastard.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1