Estrella Damm (‘Estrella Mam’ per als amics) és d’aquelles marques que, facin la merda que facin, han aconseguit, gràcies a les seves controvertides campanyes publicitàries estivals, aquell preuat estatus ‘top’ que les converteix en marca del moment. És un dels principis bàsics de la publicitat, de primer de carrera: aconseguir sempre que parlin de la teva marca encara que sigui malament, i sobretot si el teu producte és una puta merda, dels dolents del sector. És com els enyorats ‘posados’ de l’Ana Obregón; eren patètics, de vergonya aliena, però tothom en parlava, tothom anava a buscar la revista del cor de torn per veure els seus estrambòtics modelets, les posturetes impossibles a les costes valencianes d’aquell ésser d’orígens –com a mínim– cthulhunians. Les revistes del cor ho van petar molt fort durant molts estius amb aquella merda casposa, com ho fa ara Estrella amb les seves distòpiques campanyes. És tot un mèrit ser una marca que, tot i fer ràbia, no per això perd quota de consum. Tot un mèrit.
![1430914398823[1]](https://blogs.elpunt.cat/els-bastards/files/2015/06/14309143988231.jpg)
Però, també com cada any, al Cèsar el que és del Cèsar: en l’àmbit creatiu, l’espot d’enguany ha estat novament per perbocar i no deixar ni gota. Seguint el model d’altres grans marques internacionals, i sense abandonar la línia conceptual de l’arxiconeguda campanya Mediterràniament (joves pijos allunyats del món real que viuen en un paradís mediterrani amb gresca, xerinola, coca, ‘estrelles’, sexe orgiàstic encobert i postes de sol bucòliques interminables al compàs d’un tema musical que fa bones les cançons de King África), les ments pensants d’Estrella (?) han volgut buscar enguany un toc més cinematogràfic contractant un director de (re)conegut prestigi com Alejandro Amenábar, que des de Tesis y Abre los ojos viu de la seva eterna condició d’exjove director promesa, perquè signés un curtmetratge de deu minuts interminables amb els actors Quim Gutiérrez i Dakota Johnson (la protagonista femenina d’aquella comèdia adolescent titulada ‘50 sombras de Grey’) com a suposades estrelles del xou.
El curt, no hi ha per on agafar-lo. L’storytelling és tan ridícul i absurd que només s’aguanta per en Quim Gutiérrez, un paio que, venint d’on ve, fa el que pot amb un personatge escrit amb el cul, un tipus que inicialment recorda l’entranyable Pagafantas d’en Borja Cobeaga, però plantat aquí en un context de ‘landisme’ sofisticat (el paio autòcton i rude aparentment curtet que vol lligar-se a l’estrangera de torn però que no té ni puta idea d’anglès per abordar-la amb certa dignitat). Mercès al flashback final, la part més videoclipera i amb més product placement del metratge, i en definitiva als poders que et confereix beure Estrella Damm, el paio es destapa com un fucker impossible a mig camí entre Hank Moody i Johnny n. 5. Tema a part és el seu objecte de desig, és clar, el leitmotiv real del curt: perforar-nos analment a tots, i sobretot a la Dakota aquesta, que siguem sincers, pintant-la com la pinten, no serviria ni per passar condons en una orgia. Per favor…
I, per acabar, el títol del curt, ‘Vale’ en castellà o ‘D’acord’ en català, segons la versió idiomàtica que es prefereixi. Perquè és clar, la gent catalanoparlant normal, fent canyes en colla (i ara intentant no ser més de quatre si voleu seure en alguna terrasseta del Barri Vell de Girona, la ciutat del moment) no diu mai ‘vale’, diu sempre ‘d’acord’, i parla amb una pulcritud i una correcció lèxiques que ni els responsables lingüístics de TV3 jugant a l’Scrabble. Però no, matem el català de carrer, el real, no fos cas que els ultres d’en Pompeu ens titllessin tots de botiflers o de xarnegos pestilents. O de les dues coses, que, com van les coses, mai se sap. Amb il·lusió!
En definitiva, un curt comercial inenarrable que en la seva versió més reduïda, la real publicitàriament parlant, s’aguanta i s’entén encara menys. Un nou brindis al sol de la marca que enguany, a més, propugna beure alcohol (Estrella, el veritable elixir de l’èxit) abans que aprendre idiomes. En una cosa no van mal encaminats; és tan repulsiu el curt, coronat amb una escena final psicotròpica i amb uns diàlegs tan aberrants (quin mal que ha fet Disney al cinema!) que, un cop vist i assimilat el seu missatge, et vénen ganes de beure alcohol, però el de veritat i no mitges merdes. Que sí, que sí, que mediterranianalment me la menjareu de canto. Tots.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat