No descobrirem a hores d’ara que la manca d’imaginació de molts creadors televisius s’ha vist desbordada per la proliferació de la demanda. Tot i així sembla, un cop vista la previsió d’estrenes i renovacions televisives de cara a l’any pròxim, que aquests superdotats de l’enginy narratiu han trobat definitivament en el novè art el complement ideal; no només per desenvolupar noves històries sense patir una embòlia cerebral, sinó també per accedir a una font de material inesgotable. Al cap i a la fi no voldríem que ningú patís danys neuronals, i de retruc, per què no dir-ho, als amants del còmic sempre ens complau veure noves adaptacions infumables. A propòsit d’això, els propietaris de la criatura en què es basa la sèrie que us comentaré avui són la franquícia de còmics DC —els de la poca gràcia, sí, aquells—, que juntament amb el canal CW i a partir de la consolidació d’Arrow —el Batman verd de les fletxes que no se sap ben bé per quin misteri ha funcionat a la pantalla petita—, han decidit adaptar aquest clàssic dels superherois vint-i-cinc anys després de la seva primera incursió al mitjà televisiu, obtenint com a resultat una temporada justeta . Només us diré que la darrera creació animada del 2013 d’en Jay Oliva “The Flashpoint Paradox” va fer més justícia al llampec humà, de qui a continuació us en faig cinc cèntims.
Doncs molta tela s’ha tallat des que l’any 1940 en Jay Garrick —creat en plena edat daurada del còmic per Gardner Fox i Harry Lampert— es convertí en Flash, es posà un orinal al cap i decidí fer-se runner abans que es convertís en tendència. Meritori. Sobretot això de ficar-se una gibrelleta per barret, és clar. Anys després de la crisi que van patir les ventes de còmics de superherois i la conseqüent desaparició del personatge, aquest renasqué encarnat per en Barry Allen a partir de l’any 1956, durant l’era d’argent. D’aquesta manera el superheroi retornà evolucionat i es consolidà com una de les col·leccions clàssiques de l’univers DC fins als nostres dies. De fet, encara existeixen més corredors, però els principals són en Barry i l’original. D’altra banda, resumir setanta-cinc anys d’història del correcamins als còmics en un paràgraf, podria ser massa dur per tots plegats.
I amb aquestes arribem a la nova adaptació del personatge per part del canal CW, quan Central City fa “putrum-putrum” sense la necessitat de sintonitzar Flaix FM, ja que de la mateixa manera que una socorrista de piscina pot intoxicar a una barriada sencera jugant al Quimicefa, Harrison Wells, un reputat científic a qui dóna vida Tom Cavanagh, munta un ciri considerable juntament amb el seu equip de científics als STAR Labs. Altrament dit en argot popular castellà, “la lia parda”. Aquest despropòsit, iniciat per la desestabilització d’un l’accelerador de partícules dissenyat pels anteriorment esmentats homes de ciència, provoca una tempesta des de la qual surt un llamp, que a banda de rostir els pèls del cul al destinatari de la descàrrega, l’hi atorga uns poders extraordinaris. Com mola, veritat? Doncs qui rep aquest impacte —com l’estimat mestre Kung Fury— és ni més ni menys que el nostre protagonista, Barry Allen, científic junior de la policia representat per Grant Gustin, qui esdevé en conseqüència l’home més ràpid de l’univers DC: The Flash. En Barry i el Doctor Wells, amb els seus ajudants Cisco Ramón i Caitlin Snow, respectivament interpretats per Carlos Valdés i Danielle Panabaker; formaran equip per cercar i detenir tots aquells meta-humans, que afectats com el nostre protagonista per la tempesta, representin una amenaça pels habitants de la ciutat.
Per no trencar la tradició traumàtica del món dels superherois, quan en Barry era un infant, veié la mort de sa mare entre flaixos grocs i vermells, davant la impotència d’un pare —interpretat per John Wesley Shipp, actor qui es posà a la pell del nostre personatge anys enrere— acusat injustament de l’assassinat de la seva esposa i empresonat posteriorment. A partir d’aquest fet, els guionistes tramaran un arc argumental, que entre captura i captura de meta-humà, ens enganxarà —essent generosos— fins al desenllaç de la temporada: descobrir i atrapar el veritable assassí de la mare del velocista carmesí. En aquesta trama hi tindran cabuda en Joe West, el pare adoptiu d’en Barry, l’Iris filla d’aquest alhora que amor platònic del runner i l’Eddie Thawne, company de feina d’en Joe i tercer element d’un penós triangle amorós digne dels capítols més execrables de Smallvile. Amb l’exposició dels tres darrers caràcters encarnats respectivament per Jesse L. Martin, Candice Patton i Rick Cosnett i amb aquest apunt carregat de prejudicis; tancarem les formalitats i anirem directament a espedaçar la presa.
The Flash és una adaptació semblant a l’Iker Casillas dels darrers anys, es queda a mitja sortida, són molts els handicaps que l’hi trobo i penso que no acaba de concretar les seves propostes. Per una banda la veig massa condicionada per una excessiva influença de l’Spiderman d’en Sam Raimi i per una posada en escena amb un càsting fluix, a la vegada que es dedica a transformar la personalitat de l’heroi dels còmics en la d’un passerell sense gràcia, qui enalteix a en Tobey Maguire com a un geni de la comèdia. D’altra banda, la manca d’un humor efectiu, sumat al tractament infantil dels personatges en contraposició a la transcendent història troncal i als ridículs meta-humans -excepte Flash i Reverse Flash-; personalment m’han provocat força ridícul aliè. Què voleu que us digui!, segurament la manca de risc del producte i les ganes de transcendir l’heroi enmig de tant esperpent el tornen avorrit, empatxat de colors i reclamant un tractament més adult.
Realment desitjaria trobar una feina mitjanament estable -i en faig una crida, adreceu propostes a l’oficina dels Bastards- per no tenir temps de veure la segona temporada, però si us avorriu i us agraden els còmics, sempre podeu veure “The Flashpoint Paradox”. Mentrestant, pel que fa a l’univers televisiu i cinematogràfic, els Marvel Studios parteixen la pana.
