Tinc un problema important amb The Americans. Un gran problema. No m’agrada, m’avorreix, i la veig simplement per fer posts als Bastards, aspecte que no ajuda, ja que el que pugui sortir sempre serà negatiu.
Ja ho vaig dir fa un temps. La sèrie té una estructura dramàtica molt bona, amb personatges que s’entrellacen i actuen entre ells, que mantenen un suspens potable i que fan que l’espectador s’hi enganxi, sobretot amb els seus cliffhangers i els merders de la guerra freda que representa. El problema em ve, com sempre, per la meva incapacitat per creure’m els dos protagonistes principals, l’Elisabeth i en Philip Jennings, magníficament interpretats per la Keri Russell i en Matthew Rhys, i que ara, des del 2014, són parella; representen dos russos infiltrats, amb maneres americanes, accent ianqui i motivacions per enderrocar la forma de vida capitalista, que no s’adiu gens amb l’estil de vida que porten.
Per estalviar pressupost, la cadena FX, ha optat per fer una versió descafeïnada de la realitat de l’època, basada en espais interiors, primers plans dels personatges i poca música per no haver de pagar drets d’autor, tot i la importància cabdal que va tenir la influència del pop dels vuitanta en la generació de l’època. El vestuari està a l’alçada i no es pot negar el treball de camp que posa amb voluntat i passió la dissenyadora Jenny Gering, que ha estudiat amb detall la moda del moment mitjançant revistes dels vuitanta, comparable als attrezzos de Mad Men o Mr. Selfridge, per posar dos exemples notables.
Excel·lent producció, trama senzilla però que us pot enganxar i l’al·licient que la crítica i el públic la defensen ─amb alguns detractors també, tot s’ha de dir─ The Americans té els ingredients perfectes per passar una bona estona. Tothom menys jo, esclar, massa influenciat per obres cabdals telelvisives de qualitat imbatible, com ara True detective, House of cards, Mad Men o Boardwalk empire. No em feu cas, de veritat, i empasseu-vos la ja acabada tercera temporada de The Americans. I de passada us recomano el curt Kung fury, obra mestra de les xarxes socials del moment. He canviat de tema, ho sé. Random, es diria en anglès. Així traieu alguna cosa de profit d’aquest article.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo