7 de juny del 2006. Brasil i França juguen els quarts de final del Mundial d’Alemanya quan Henry marca el gol de la victòria que fa passar França a semifinals. Exactament en el mateix moment d’eufòria col·lectiva francesa un nen de 5 anys que està passant uns dies de vacances a França amb els seus pares desapareix sense deixar cap rastre en un descuit del pare. De cop i volta el ritme de la sèrie s’accelera frenèticament, tothom corre, tothom crida. Per una banda, els seguidors francesos corren pels carrers abraçant-se, cridant i celebrant la victòria del seu equip, i per l’altra, un pare corre desesperat cridant i buscant el seu fill.
A priori pot semblar un argument vist mil vegades però la diferència rau en l’estil narratiu de la història. Tot i que The missing és una sèrie que neix de la col·laboració de la cadena americana Starz i la britànica BBC, el concepte i l’estil són clarament britànics. És una sèrie de 8 capítols protagonitzada per un fantàstic James Nebbit (vist a la trilogia d’El Hobbit) que es posa a la pell de Tony Hughes, el turmentat pare obsessionat a trobar el seu fill desaparegut davant dels nassos.
Però, ¿quina és aquesta diferència d’estil narratiu? Doncs que els britànics en saben, i molt, de fer sèries de televisió i tenen una manera de fer i un estil molt característics que els identifiquen en una estètica en què els personatges, les situacions i les relacions socials es donen dins d’un marc de quotidianitat que no s’altera en cap moment per molt terribles o extraordinaris que siguin els fets que passen. Els americans també fan bones sèries en què el protagonista és un persona normal i corrent, però la diferència recau en què davant dels esdeveniments extraordinaris aquest senyor normal i corrent en algun moment es converteix en un heroi i en les sèries britàniques no.
A The missing, a aquest pare normal i corrent li passa un fet extraordinari i respon de la mateixa manera que respondríem els espectadors. Correm amb ell, cridem amb ell i busquem amb ell aquest nen desaparegut com si fos nostre. De fet és una sèrie que fa patir molt. M’ha fet patir molt a mi, que no sóc mare, per tant no em puc arribar ni a imaginar el que sent un pare o una mare quan l’està veient.
La sèrie es desenvolupa en un muntatge paral·lel que ens mostra el durant (el 2006, moment de la desaparició d’Oliver) i el després (el 2014) de la investigació, encapçalada per un mític detectiu (Tchéky Karyo) a través de l’impacte emocional que el cas ha causat i causa als familiars i investigadors.
Dues línies temporals i dues maneres d’encarar i/o superar els fets. Mentre que la mare, Emily (Frances O’Connor) intenta oblidar el passat, tirar endavant i mirar de gaudir de la seva vida actual, el pare no ho aconsegueix oblidar i viu turmentat i obsessionat a trobar el seu fill, i perd família, feina i amics pel camí. Dues investigacions temporals en què en la del 2006 les pistes, les evidències i els sospitosos sembla que s’esmunyen i les investigacions policials sempre acaben en un carreró sense sortida, mentre que en la del 2014 apareixen noves proves i nous testimonis que van aclarint els fets no només per als personatges sinó també per als espectadors. Només els guionistes saben la resolució del misteri ja que no és una sèrie tramposa, no va deixant pistes falses per fer-nos trencar el cap, sinó que nosaltres sabem el mateix que els personatges, ens desesperem i ens frustrem igual que ells, no hi ha manera d’encaixar les peces per resoldre el misteri, senzillament de sobte al final apareix com una revelació. Sabem la veritat, però compte, perquè de vegades la veritat és l’arma més esmolada i perillosa.
Aquest és el concepte de la sèrie. The missing no pretén explicar més del que es veu, ni es veu res que no hagi estat explicat. Un drama on el destí i fins i tot el karma tenen l’última paraula. No hi ha monstres, ni malalts ni degenerats (bé, algun, però no compta gaire…), sinó només persones capaces de cometre des dels actes més bells fins als més aterridors, que són producte d’uns condicionaments imposats i les decisions que prenen sota aquests condicionaments. Un drama que té uns resultats devastadors en l’espectador conscient que el que ens està mostrant és la pròpia i doble condició humana, capaç de fer el millor i el pitjor.
Estrenada a la BBC l’octubre del 2014, ara ha arribat a les nostres pantalles a través de Movistar Series. Pensada inicialment com a temporada única, la bona acollida per part de públic i crítica ha provocat que sigui renovada per una segona temporada amb nova trama i nous personatges al més pur estil de la moda del moment com True detective o Fargo. A The missing no hi ha lloc per a l’alegria o l’esperança, però és una gran sèrie, una sèrie de nivell que us recomano que no deixeu passar.
Autor: Fatima Deulofeu
Administrativa i cara visible dels Serveis Socials de l'ajuntament de Blanes. Serièfila i cinèfila per vocació. Dormir està sobrevalorat i la vida social també. So say we all!
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/AlfdeVe
- Facebook: https://www.facebook.com/fatima.deulofeu