Brian De Palma va ser el primer a portar al cinema la mítica sèrie de televisió dels anys seixanta Missió impossible l’any 1996. El van seguir especialistes en cinema d’acció com John Woo, el venedor de fum J.J.Abrams i l’increïble Brad Bird, cadascú amb el seu propi estil que ha contribuït a fer d’aquesta saga la més eclèctica (no m’agrada gens aquesta paraula) del cinema d’acció. Finalment sembla que han trobat el director idoni, que segueix l’estil clàssic que va encetar De Palma i ho combina amb tecnologia punta i acció trepidant. Christopher McQuarrie és essencialment guionista (Sospechosos habituales, Al filo del mañana) i aquesta és la seva tercera pel·lícula després de Jack Reacher.
Ara bé, l’element imprescindible en tot aquest univers és Tom Cruise. Amb 53 anys sembla que, després d’haver fet la majoria dels papers de l’auca, ha trobat la comoditat en les pel·lícules d’acció. De fet mai ha renunciat a una bona persecució o a rebre una bona estomacada, encara que algunes vegades el producte no hagi estat del tot reeixit, com la somnífera Noche y día. Amb tres nominacions als Oscar i amb papers tan emblemàtics com en Maverick de Top Gun, el motivador de polles de Magnolia, el marit sofert d’Eyes wide shut o l’assassí impecable de Collateral, a veure qui és el maco que s’atreveix a criticar la seva carrera. A més, i per mi el més important, no ha caigut en la temptació d’altres actors més veterans de voler ser Dorian Gray fent papers protagonistes com si fossin eternament joves. A M:i:5 hi trobarem algun moment que podem fer una ganyota d’ “aquí t’has passat!” però no intenta demostrar que encara és jove, se’l veu amb l’edat que té i sap quin és el seu límit.
La pel·lícula, per mi la millor de la saga, és una barreja perfecta de cinema d’acció, humor i misteri. Com si es tractés d’una d’aquelles històries de cinema clàssic que ens regalaven Hitchcock o Carol Reed, es construeix una trama gens complicada amb enemics clars, i dolents, que es desenvolupa planament, amb una inèrcia gens avorrida; tot el contrari, les escenes d’acció estan plantejades com s’espera: curtes, trepidants i espectaculars, sense perdre de vista els elements imprescindibles de la saga: anar contra rellotge, els missatges autodestruïts i les perfectes màscares.
L’arrancada del film és espectacular, en pocs minuts es presenta l’equip protagonista i gaudim de l’espectacle de cinema en estat pur en un enlairament d’avió brutal. Seguidament, sense poder reposar, una careta de presentació al més pur estil televisiu, les cares dels personatges, el nom dels actors, escenes de la pel·lícula i la música original de Lalo Shrifin que ens anirà acompanyant durant tot el film. A partir d’aquí no ens queda res més que gaudir de valent viatjant pel món i descobrint els vestidors de l’òpera de Viena, els carrers de Casablanca i la nit londinenca.
Voldria acabar amb una menció especial a la banda sonora de Joe Kraemer, que sap aprofitar el tema original de la pel·lícula per donar-li un toc especial i que també s’apropia de Nessum dorma per ambientar els moments de tensió amorosa. I, tal com diu l’ària més coneguda de Turandot de Puccini, “el meu petó desfarà el silenci que et fa meva”, i cada vegada que s’acosta Rebecca Ferguson (una sorpresa molt agradable) al pobret d’en Cruise la temperatura creix, la música ressona i el petó…
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1