Us deveu preguntar per què aquest bastard parla ara d’una sèrie que té gairebé un any. Com és que en aquest moment surt a la llum un producte antic quan hi ha tantes sèries noves? Doncs haig de confessar que no l’havia vista fins ara i, després de gaudir-la de valent, crec que es mereix que hi donem visibilitat. The driver és una producció de la BBC One, dirigida per Jamie Payne i interpretada en els papers principals per David Morrissey, Ian Hart i Colm Meaney, estrenada el mes de setembre de l’any passat i que consta de tres capítols d’una hora de durada cadascun.
El protagonista és un taxista de Manchester de mitjana edat que està en un moment vital semblant al de la majoria dels homes de classe mitjana quan arribem a la quarantena: treballa des de fa vint anys en el mateix lloc, ja no sap si li agrada la feina que fa, està casat, la seva dona des de fa uns anys s’ha tornat runner i només entrena per fer maratons, la filla adolescent comença a portar-li els xicots a casa i el fill viu fora del domicili. No és feliç i per aquest motiu demana ajuda mèdica, que no li és profitosa. El seu amic de la infància surt de la presó i li truca per quedar, aquesta trobada li canviarà la vida i li obrirà nous horitzons que decideix explorar. Aquesta és la sinopsi de la sèrie, com veieu tampoc sembla gaire original ni per tirar coets. Ara bé, què és el que fa que t’enganxis a The driver?
-David Morrissey, actor anglès conegut al seu país per papers tant rellevants com el que fa a The deal (2003), en què interpretava el primer ministre britànic Gordon Brown, o per la trilogia de Red riding, i que s’ha fet famós pel seu paper de governador a The walking dead. El paper de taxista de The driver sembla fet a mida per a ell, està espectacular i transmet els canvis emocionals del protagonista de manera brillant, sobretot quan els dilemes ètics i morals el mortifiquen. Sense exagerar en cap faceta quan seria molt fàcil caure en la temptació de sobreactuar.
-No és habitual en l’àmbit televisiu veure unes escenes de persecució amb cotxes tan ben realitzades, evidentment no ho podem comparar amb 
l’inici de Drive (argumentalment semblant), tot i això l’inici del primer capítol és una declaració d’intencions clara i que es manté durant les tres hores d’història.
-La relació familiar, amb el fantasma del fill absent pul·lulant constantment, vivint d’inèrcia perquè ningú vol parlar de temes importants, només d’aspectes fàcils de digerir. El pes de la família anirà augmentant mentre avança la trama, i és d’agrair perquè d’aquesta manera la història no es torna monòtona.
Suposo que actualment hi ha tantes sèries, pel·lícules i distraccions diverses que us obliguen a guardar en un calaix o a desestimar molts productes televisius. Feu-me cas, encara que només sigui aquesta vegada, mireu The driver, no us decebrà.
[sz-youtube url=”http://www.youtube.com/watch?v=Xz8FvrZB3Gg” /]
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1