A FAVOR           EN CONTRA

Tot recordant Harry Palmer

Per J. Soler

Cada vegada queden més lluny el mur de Berlín i la guerra freda, és inusual que els arguments de pel·lícules d’acció actuals se centrin en aquella època llunyana i oblidada per molts. Els que hem tingut la sort de gaudir de les aventures de Harry Palmer o de les novel·les de John Le Carré sempre agraïm apostes arriscades com El topo de Tomas Alfreson o aquesta Operación U.N.C.L.E. de Guy Ritchie.

Adaptació de la sèrie de televisió del mateix nom emesa els anys seixanta, en Ritchie deia que volia modernitzar la història i que divertís tant el públic jove com l’adult. Potser tenia les expectatives massa altes i, segurament, no ha agradat a tothom, el que ningú li pot negar és la capacitat d’arriscar que té aquest director britànic que, sense comptar l’etapa Madonna, ha donat grans films d’acció, sobretot en la primera època, en què va revolucionar el gènere amb Snatch, cerdos y diamantes i Lock and stock.

Amb U.N.C.L.E ha abandonat alguns tics característics de la seva filmografia, com ara les imatges a càmera lenta o els canvis sobtats d’escenes, per madurar i permetre una diversitat més gran d’escenes diferents, fet que enriqueix la pel·lícula. Cal destacar l’arrancada del film, amb una persecució per Berlín est trepidant.

Per aconseguir que una història d’espies funcioni necessitem uns protagonistes que tinguin química entre ells, que funcionin davant la càmera i que transmetin naturalitat creïble. L’encert d’escollir Henry Cavill, Armie Hammer i Alicia Vikander era un repte majúscul, ja que no apostar per actors coneguts pot contribuir a un rebuig per aquests tipus de films, sobretot si a la cartellera tens la competència de grans estrelles de Hollywood amb productes semblants. L’altre encert és la selecció musical, amb temes de Morricone, Louis Prima i Nina Simone entre altres. De fet, la música de Morricone s’utilitza en un parell d’escenes homenatge de l’spaghetti western: un atracament a Roma acaba amb el robatori del rellotge del protagonista, un rellotge del seu pare al qual té molta estima. L’escena està filmada amb primers plans als ulls i amb la música característica del gènere i que farà gaudir els fans del gènere.

Ja ho veieu: humor, acció, violència, espies, misteri i moltes més coses en una pel·lícula estimulant ideal per passar una tarda d’estiu.

Tot recordant Harry Palmer

Per Jep S.

Ai senyor! De veritat que hi ha pel·lícules que no cal que es facin. Arriba un punt en què tothom hauria de saber quins són els seus límits i què pot aportar en el seu món professional. Realment a en Ritchie algú l’ha assessorat malament, potser la Madonna, perquè no s’entén voler fer una història gastada i repetitiva, en un any ple de competència de més qualitat. Fa uns mesos els cavallers de Kingsman ens feien trempar de valent  i fa pocs dies aterrava en Tom Cruise i Mi5 per demostrar com es fa una pel·lícula d’acció. Al costat d’aquests dos productes, Operación U.N.C.L.E. hi perd anant i venint. Tot el que havia après Ritchie en els seus inicis sembla que ho ha perdut, amb prou feines aguantava el tipus en les seves adaptacions de Sherlock i ara no té capacitat de transmetre l’adrenalina als espectadors. Si intentem recordar una escena que ens hagi generat aquella tensió i les ganes d’aplaudir no en trobarem cap, en canvi l’escena a l’església de Kingsman o la persecució en moto de Mi:5 ja passen a la història del cinema d’acció.

Millor analitzar-ho sense comparar-ho amb altres títols, perquè tota sola ja queda retratada. Escollir Henry Cavill com a protagonista, quan és el Superman del moment, pot generar certa controvèrsia, sobretot si el que fa és posar-li el mateix vestit i pentinat que el de Clark Kent. Arriba un moment en què estàs esperant que s’esparraqui la camisa i arrenqui a volar. Pel que fa als actors secundaris, no tenen la força necessària per aguantar la trama, ni el defenestrat Hugh Grant ni el magnífic Jared Harris no aporten el que es podia esperar, i no és culpa seva, sinó del fluix guió del film. Per acabar aquestes catastròfiques desfetes, el director ens regala diversos experiments fílmics que no s’entenen i que acaben, fins i tot, marejant. Per exemple, filma una persecució a tres bandes des de l’aire, amb un dron que sembla dirigit per un aprenent de Google Earth. A més, es deuen pensar que som idiotes, perquè els flashbacks són totalment gratuïts, no calen en cap cas perquè s’entén la trama perfectament.

En fi, gaudiu de la natura, de la família, dels amics o de la solitud. Tot abans d’anar a perdre el temps. O millor, busqueu les pel·lícules de Harry Palmer i així gaudireu del veritable cinema d’espies.

Autor: Jep Soler

L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.

• Web:
• Twitter: https://twitter.com/jepsoler
• Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1