Noah Baumbach és un d’aquells directors no bastards que m’agrada. I dic no bastard amb totes les de la llei, ja que ara resulta que el concepte bastardia sembla que ha estat fagotitzat d’una manera que es fan distincions entre el que és cinema bastard i el que no ho és, aspecte que a mi personalment me la repamplimfa, ja que de fet admiro el cinema de Godard, el de Brian de Palma, el de Tarkovski, el de Miyakazi, el de Buñuel, el de Cronenberg o el de Mario Bava, amb els seus defectes i (im)perfeccions.
El senyor Baumbach va fer una passable òpera prima, Kicking and screaming, el 1995, i després es va posar a treballar amb l’insuportable Wes Anderson i co-escriure les encara més insuportables The life aquatic i Fantastic Mr. Fox. Va filmar, però, una petita obra mestra poc coneguda que es diu The squid and the whale (2005) i que va de la lluita d’uns pares a punt de divorciar-se amb dos fills adolescents magníficament interpretada per Jeff Daniels i Laura Linney, amb William Baldwin, Anna Paquin i Jesse Eisenberg per arrodonir el pastís.
Frances Ha (2013), amb Greta Gerwig, també va ser una sorpresa, sobretot per les ganes de fer un cinema independent que fa temps que s’ha perdut per la por que tenen les productores d’invertir en films sense grans efectes digitals i que ha anat matant lentament una indústria cinematogràfica molt tocada per la competició que han de patir amb l’alta qualitat de les sèries televisives que tenim al mercat.
Ara s’estrena Mientras seamos jóvenes, amb Naomi Watts i Ben Stiller. El film, en cartellera, és una de les grans sorpreses d’aquest estiu i que va bé anar a veure amb una cervesa ben fresca. La trama és simple, una parella que ja en té més de 40 es fan amics d’una altra parella de poc més de vint anys. La fascinació del duet Watts i Stiller per la innocència i enardiment per la vida dels dos joves els portarà més problemes dels que es pensaven. No cal dir que les actuacions són de primera i que el fil argumental, tot i que no segueix els preceptes de la cúria bastarda, denoten unes ganes de tirar la història endavant que acaba fluint de manera natural com el líquid d’una cervesa ben gelada.
I ara que estem amb el tema cerveses. De veritat, no entenc aquesta dicotomia entre la San Miguel i la Voll Damm. Potser és que sóc massa lluny, però la millor cervesa del món mundial és la Sierra Nevada Bigfoot Barleywine Style Ale, de Califòrnia. No és una opinió.
És un fet.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo