Merlí és un profe enrotllat. Molt enrotllat. No fa classes ortodoxes, d’allò que se’n diu “normals”. Té un punt excèntric; no és d’aquells que se situen altius al davant de la classe a recitar pretenent que els alumnes l’escoltin amb més o menys devoció. És motivador i busca la complicitat dels seus pupils. Tant, que passa per ser un col·lega més. També, s’ha de dir, és un cràpula. I un faldiller que no en perdona ni una. Com a pare és un desastre i com a marit, pitjor. És, per tant, imperfecte, com la majoria de nosaltres, només faltaria. Però si una cosa no és Merlí és John Keating, el protagonista d’El club dels poetes morts (1989).
Coincidireu amb mi la majoria que aquell mestre de literatura anglesa interpretat per Robin Williams va marcar una fita quant a professors emblemàtics s’han vist a la pantalla (a la vida, tots tenim els nostres, d’ideals). Potser massa, perquè ningú més ha aconseguit fer-li ombra. Merlí, el nou personatge de la sèrie de ficció que TV3 ha estrenat aquesta setmana, està diposat a intentar-ho. Com? Doncs fent referència al famós mag del mateix nom i pretenent encantar-nos amb els seus trucs així com ho fa amb els alumnes. Uns alumnes, per cert, que no porten polseres vermelles, però que poc els falta. I per si en teniu dubtes, compareu-los amb els adolescents malalts de càncer que protagonitzen la sèrie, la segona temporada de la qual s’emet casualment a continuació d’aquest Merlí.
Assegura el creador de la sèrie, Hèctor Lozano, que es basa en un professor real, un amic seu professor de secundària que va ajudar un alumne a superar l’agorafòbia (trama que ja apareix en el capítol pilot). Però això no m’importa. Merlí no és Keating.
Francesc Orella ho carda de collons. O de puta mare, com dirien els seus estimats estudiants. No podia ser menys, venint d’un dels millors actors que tenim a l’escena catalana. Aconsegueix ser carismàtic, a la vegada que insuportable. I això no és fàcil, com bé sabeu. Fins i tot fa ràbia, sobretot com, ja el segon dia de donar classes en un institut nou, s’ho fa amb la profe d’anglès, que aparentment de càndida no en té res. Va succeir així com ho explica el creador de la sèrie? Tampoc no importa, suposo. Més interessant serà observar com evoluciona la relació paternofilial i si el seu fill podrà suportar les contínues lliçons magistrals que el seu pare ens té preparades en cada capítol. Pel que sembla, el pensament d’un filòsof es convertirà en el fil conductor de cada episodi (Plató, Maquiavel, Epicur, Hume, Nietzsche…). Mai la filosofia serà tant enrotllada, amics i amigues. Mai.
Un dels principals problemes que hi veig, almenys a dia d’avui, vist el primer capítol, és que els tòpics (ai sí, els tòpics) es colen per cada escletxa del guió. És així com a les aules no hi falta el xulo piscines que passa d’estudiar perquè prefereix estar amorrat al piló, el freaky amb problemes de sociabilitat (el crepat del seu pentinat espanta, però esperem que això no acabi com a l’institut de Columbine), l’empollon, el tímid que aviat veurem com s’estrena i, és clar, l’amiga i còmplice que ha de servir per donar més joc al personatge més interessant vist fins ara, el fill d’en Merlí (paper que interpreta David Solans).
Tot fa la sensació de ser molt vist, però la sort és que passa bé i es deixa veure gràcies al saber fer del realitzador Eduard Cortés. També és cert que la sèrie no va dirigida tant al meu target d’espectador. Per tot plegat, em sap greu, “oh capità, el meu capità Merlí!”, i continuarem atents a les seves classes.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn