Si haguéssim de dir quin any és el 2015, a més de l’any de la cabra de fusta ─que en deuen tenir moltes pasturant pels camps d’arròs─, segons el xinesos, també és l’any dels espies. Kingsman, Misión imposible 5, Operación U.N.C.L.E, Anacleto: agente secreto i les que han de venir: El puente de los espías i l’última de James Bond, Spectre, s’han anat i aniran intercalant a la cartellera per tal de donar-nos lliçons d’espionatge.
Per a aquells a qui tota aquesta oferta els sembli poca, ara podeu anar a les sales de cinema dels vostres pobles o ciutats ─si és que encara en queda alguna d’oberta─ i podeu veure American ultra, una pel·lícula amb clares referències a la saga Bourne, però amb aires gamberros.
American ultra parteix de la mateixa idea que El caso Bourne: Mike, un jove que treballa al supermercat del seu poble i que es passa tot el dia fumant porros, es veu embolicat en una persecució per salvar la seva vida després que una dona li digués unes paraules i es transformés en una autèntica màquina de matar. Sí, la idea és poc original: gent aparentment normal però que amb anterioritat han estat programats per matar.
El que diferencia American ultra d’El caso Bourne és, com ja he dit, el aires gamberros, ja que fa del protagonista un addicte a les drogues, amb una vida monòtona i avorrida i que l’únic que el motiva és la relació amb la seva parella. L’altra cosa en què es diferencien aquestes dues pel·lícules és en l’excés de violència. American ultra és, en les escenes d’acció, una autèntica orgia de sang; cal destacar l’escena del supermercat en què Mike fa servir tot el que pot trobar en un supermercat ─recollidor, paquets de congelats, pots de menjar preparat…─ per anar enfrontat-se als qui el volen eliminar, fet que fa que American ultra pugui arribar a recordar més Kingsman.
Però ─esclar que hi ha un però, no us penséssiu pas que és la pel·lícula de l’any─ tot i que és un film molt entretingut, queda la sensació que si s’haguessin deixat anar del tot ara potser estaríem parlant d’una nova Amor a quemarropa o, si més no, un dels films que de ben segur entrarien a la meva llista de millors films del 2015.
Jesse Eisenberg encarna Mike, el fumeta protagonista, i com sempre ens regala una molt bona actuació. En el paper de xicota, hi trobem una Kristen Stewart que, per primer cop, ha fet que em semblés que no veia la pàmfila Bella Swan de la saga Crepuscle, perquè fins a aquesta pel·lícula sempre m’ha fet la sensació que Stewart repetia una vegada i una altra el mateix paper ─però continuo sense poder-la suportar.
Tot i que no és una pel·lícula perfecta s’ha de donar més confiança a un director, Nima Nourizadeh, que amb aquesta pel·lícula ja pot parlar en plural, ja que amb anterioritat només havia dirigit Project X, que corro a veure si la trobo per la xarxa.
Autor: Jordi Taulats
Dissenyador d'El Punt Avui i encarregat de controlar aquesta patoleia de Bastards
- Web: http://www.elsbastards.cat
- Twitter: https://twitter.com/ElsBastards
- Facebook: https://www.facebook.com/jordi.taulats