Potser la sèrie més esperada d’aquesta tardor, Scream queens va debutar amb un doble episodi que ha batut tots els rècords d’audiència possibles i ha fet embogir les xarxes socials. Dues hores carregades de misteris, cares conegudes, colors pastel i eloqüents diàlegs que han convençut tant espectadors com crítics. Sens dubte, un altre èxit que toca sumar a la carrera professional del creador Ryan Murphy, que també és la ment que hi ha darrere d’American horror story, Glee i Nip/tuck i un dels noms més influents del Hollywood actual.
Però què és, realment, Scream queens? El primer capítol ens posa en context i traça l’esbós del que anirem veient durant la resta de la temporada: la fraternitat universitària per noies Kappa Kappa Tau, famosa perquè és extremament elitista, es converteixen d’un dia per l’altre en l’objectiu d’un assassí en sèrie emmascarat que sembra el terror al campus de la fictícia Universitat Wallace. Lluny d’asseure’s a esperar que aparegui el guapo de torn i els salvi el dia, les noies de Kappa decideixen agafar el bou per les banyes i resoldre el problema pel seu compte. La identitat de l’assassí? Aquesta és la gran incògnita. Tothom té motius, tothom amaga alguna cosa i res és el que sembla.
Scream queens s’enorgulleix de proclamar-se com la creadora d’un nou gènere que barreja horror i humor, i de fet aquest ha estat un dels seus principals reclams publicitaris. L’argument evoca aquells grans clàssics dels setanta i vuitanta com Halloween o Scream, alhora que al·ludeix a algunes mítiques comèdies americanes d’institut com Mean girls o Heathers. En un principi pot semblar un risc intentar adaptar una producció d’aquest estil a la petita pantalla (el fracàs de Scream a la MTV n’és un bon exemple), però si algun avantatge té el format televisiu sobre el cinema és que atorga als guionistes molt més temps per desenvolupar els personatges i la història. Així doncs, Scream queens té prou marge de maniobra per evitar caure en els tòpics que històricament han debilitat més ambdós gèneres, com són personatges massa plans o guions previsibles.
Un altre punt fort de Scream queens és que ens presenta un repartiment d’enorme pedigrí i més variat que l’armari de les Chanels: Emma Roberts interpreta la Chanel original, Chanel Oberlin, la presidenta i alfa absoluta de Kappa Kappa Tau i probablement el personatge més icònic de la sèrie. Adinerada, capritxosa, cruel, intolerant en tots els aspectes imaginables i amb la llengua extremament afilada; els guionistes han esculpit deliberadament Chanel perquè sigui una caricatura, l’estereotip que es mofa de l’estereotip. No resultarà gens difícil als seguidors d’American horror story reconèixer en aquest personatge una versió no màgica de Madison Montgomery, la bruixa que va acabar d’empentar Emma Roberts a la fama quan va participar en la tercera temporada de la sèrie, American horror story: Coven.
Acompanyant Roberts com a cap de cartell trobem la genial Jamie Lee Curtis, que es posa en la pell de la implacable degana de la universitat, Cathy Munsch. Veure Roberts i Curtis juntes en escena és com veure un partit de tennis entre Nadal i Djokovic; només la manera que tenen de llançar-se els diàlegs l’una a l’altra com a punyalades ja converteix Scream queens en una de les millors experiències televisives de la graella actual.
Però per si de cas amb això no n’hi hagués prou, Scream queens també té l’exprotagonista de Glee Lea Michele, la nominada a l’Oscar Abigail Breslin i les estrelles musicals Nick Jonas i Ariana Grande, entre d’altres. No resulten gens sorprenents aquestes eleccions de càsting si es té en compte que, molt conscient de la franja demogràfica a la qual va dirigida, la sèrie està plena de referències a la cultura pop més trendy del moment.
Què queda per dir? Doncs que Scream queens és una genialitat; des de les interpretacions fins al guió, passant pel meticulós disseny de vestuari i la fotografia. La posada en escena, a més, ha estat simplement immillorable. Des que va començar la campanya publicitària, gairebé un any abans de l’estrena de la sèrie, la cadena FOX va deixar molt clar que veia el projecte de Murphy com el nou cavall guanyador de la casa. No és d’estranyar, doncs, que hagi invertit tots els seus recursos a assegurar-se que la sèrie arrencava la temporada ja des d’una posició d’avantatge i amb més força que cap altre competidor. De fet, la promoció desplegada per Scream queens ha estat de tal magnitud que fins i tot ha inspirat un article a la revista Vulture, que s’atreveix a dir que és la campanya publicitària més llarga mai feta per una sèrie de televisió. Si hem de jutjar basant-nos en els números d’audiència d’aquest primer capítol doble, l’aposta ha sortit bé.
És important matisar, però, que per gaudir de Scream queens és imprescindible ser molt conscient del que es veurà. Com dèiem, la sèrie de Ryan Murphy és alhora un homenatge a les pel·lícules clàssiques del cine de terror i un exemple de l’humor més surrealista i descarat. Està dissenyada perquè l’espectador s’assegui a mirar-la amb la predisposició de no prendre’s res gaire seriosament, i és davant d’aquesta classe de públic on realment troba l’escenari ideal per lluir-se.
En definitiva, som davant d’un exemple més que la televisió passa per una època daurada històrica i som afortunats de poder-ho viure. Se’n parlarà molt, de Scream queens; que no t’ho hagin d’explicar!
Valoració: 8,5/10
