Si per Els Bastards Michael Bay i Albert Serra són tot sovint els ases que reben més cops, per la crítica tradicional la seva víctima preferida és, sens dubte, Alejandro Amenábar. Ell és i ha estat considerat el dimoni escuat, l’anticrist del bon cinema; l’heretge, el fariseu, el cineasta amb ínfules d’autor a qui cal apedregar. Doncs què voleu que us digui, aquest papu, que ni em ve ni em va, té un grapat de pel·lícules que m’han agradat. I és per aquest motiu que sé l’odi profund que molts li professeu, perquè us puc assegurar que mai personalment he rebut tantes ofenses sobre els meus gustos cinèfils (tan particulars com els de qualsevol altre) ni han estat mai tan menyspreats com quan parlo bé de les seves pel·lícules.
Dit això, l’Innominable ha tornat després d’agafar-s’ho amb calma, suposo que per fer-se l’interessant o perquè el comparin amb Kubrick (perdoneu-me per esmentar el nom de Déu en va). Ho ha fet amb Regresión (Regression) i puc dir obertament, i sent lliure de pecat, que certament és la pitjor pel·lícula que ha fet. Una autèntica regressió a la seva filmografia, una decepció majúscula perquè ens ofereix un film menor, sense ànima, ni personalitat i, el que és pitjor, avorrida fins al punt de no passar de ser un telefilm de cap de setmana d’aquells ideals per acompanyar-te la migdiada. I ni els actors, amb els meus estimats Ethan Hawke i Emma Watson al capdavant o un desaprofitadíssim David Thewlis, salven els mobles. I ja ho teniu, una confessió escrita que us servirà per sucar-hi pa a tots aquells qui fa anys que dieu allò tan odiós de “veus, ja ho deia, jo, que n’és de dolent Amenábar!”.
Com que ni ara ni aquí no és el moment de defensar la seva filmografia formada per títols reeixits com Tesis, Abre los ojos i Los Otros, o fins i tot interessants com les desiguals Mar adentro o Ágora (on recordem ens va descobrir a un dels actors ara de moda, Oscar Isaac), entrem en matèria. Si en aquells films va tractar temes com l’snuff, els malsons, els revenants o el conflicte existent entre la raó i la religió, amb Regresión aborda el fenomen dels ritus satànics i les sectes religioses, tocant temes prou interessants com són l’origen de les nostres pors socials o com fer-ho per desgranar tot allò que és veritat i el que no ho és, el que és palpable o és intuït… tot això en el si d’una petita comunitat dels Estats Units i (arg!) basant-se en un cas real. El problema és com ho serveix. Lluny de l’aire malsà de True detective i ja no diguem tot fent una veritable regressió de clàssics sobre el gènere demoníac com L’exorcista, La llavor del diable o La profecia (perdó, he tornat a pecar, però tranquils em recol·loco el cilici), l’Innominable explora el cas de satanisme que envolta una família desestructurada de forma soprenentment matussera i més plana que el cervell de la Leticia Sabater. Narrativament és molt maldestre, conjugant sense sentit diferents punts de vista, passant de la subjectivitat de diversos personatges a l’omniscència fins a confondre totalment l’espectador. I el que és pitjor, repetim, abocant la història al tedi més absolut si no fos per tocs puntuals d’efectisme barat que ens desperten: a partir de somnis, malsons o sessions hipnòtiques. Res que no hàgim vist mil i una vegades i, per tant, del tot previsible.
Sap greu, amic Amenábar, però ni aquest humil bastard li salvarà el cul aquesta vegada. Que el defensin en tot cas els dogmàtics d’una i altra banda de l’univers crític o, aquest cop, a cremar-se sol a l’infern…
Amen.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn